LA UNITAT 731

Sóc, com molts sabeu, un admirador de la cultura japonesa des de fa ja molts anys. La meva relació ha estat personal i acadèmica i en els mÚltiples viatges que he fet a aquell país, he après un munt de coses. No és estrany sentir-me a dir que, malgrat tot, no m’importaria gens tornar-hi per donar classe, encara que el “factor terratrèmol” és el que més em frena. Però tot i la meva admiració pels japonesos i sentir compassió per la gent que va patir les dues bombes atòmiques que els Estats Units van llençar sobre Hiroshima i Nagasaki, haig de dir que els pobles del costat, Corea i la Xina, estaven patint en aquells terribles anys la brutalitat aparentement increïble dels japonesos, en especial a principis del segle XX i durant la Segona Guerra Mundial. Les doloroses bombes atòmiques dels nord-americans van aturar de cop l'extrema perversió de l'exèrcit japonès.

Jo, que també he tingut la sort de viure a Corea del Sud i la Xina, he copsat moltes vegades les opinions dels seus habitants i he vist en primera persona els recels que encara hi ha. Els coreans van ser gairebé anorretas a tots nivells pels japonesos (1910-1945). A Harbin (Xina) vaig tenir l’oportunitat de visitar l’antic centre d’experimentació per a la guerra bacteriològica que l’exèrcit japonès va construir-hi, la temible Unitat 731, una mena de camp de concentració, en el més pur estil nazi (eren aliats), on es van cometre un seguit d’atrocitats que, d’entrada, no t’esperaries d’un japonès… Fa molts anys vaig visitar el camp de concentració de Buchenwald… doncs bé, en el camp de la Unitat 731 de Harbin vaig sentir les mateixes emocions perquè, al cap i a la fi, s’hi havien comès els mateixos crims contra la humanitat…

Us deixo uns links perquè us en feu una idea:

http://www.unit-731.com/

http://www.editorialbitacora.com/armagedon/unidad/unidad.htm (en castellà)

http://www.ww2pacific.com/unit731.html

http://www.theage.com.au/articles/2002/08/28/1030508070534.html

I creiue-me quan us dic que no sento més simpatia per uns que per uns altres, és a dir, que xinesos, coreans i japonesos, tots, tenen les seves virtuts i els seus defectes. Fins i tot, us diria, jo que he viscut en els tres països, que se'm fa difícil elegir-ne un... encara que viure a la Xina actual és molt més "complicat"...

Darrers articles a "La Voz"

Reprenc el blog i us dono els links dels meus darrers articles publicats al diari local mensual La Voz de Castelldefels:

Desembre 2008: http://lavoz.cat/content/view/1041/33/
Gener 2009: http://lavoz.cat/content/view/1073/33/
Febrer 2009: http://lavoz.cat/content/view/1119/33/
Març 2009: http://lavoz.cat/content/view/1175/33/
Abril 2009: http://lavoz.cat/content/view/1223/33/
Maig 2009: http://lavoz.cat/content/view/1278/33/
Juny 2009: http://lavoz.cat/content/view/1330/33/
Juliol 2009: http://lavoz.cat/content/view/1371/33/

Espero que us agradin. Gràcies i fins aviat.

VENUS, LA LUNA Y JÚPITER

Esta tarde hemos asistido a una de esas maravillas astronómicas que suceden cada cierto tiempo, en este caso, cada cinco años. Venus ha quedado oculta tras la Luna durante unos minutos y, cerca de estos astros, Júpiter se lo iba "mirando". Muy hermoso ver en el firmamento a los tres tan cerca. Hacía tiempo que no disfrutaba de una observación así.

Os paso el link de la noticia:

http://www.elperiodico.com/envN.asp?p=46&i=CAS&n=567059&h=081201

(Foto ASTER)

A BILBAO

Aquesta setmana he anat uns dies a Bilbao per participar en el “I Congreso Internacional de Estudios Chinos”, celebrat al Centro Cívico Bidarte de la capital biscaïna. El Congrés començava el dimarts al vespre i a mi em tocava presentar la meva ponència el dimecres de 16 a 19 h. I així va ser. Vaig parlar dels jueus de la província de Heilongjiang i, més concretament, de la seva capital, Harbin. És un tema bastant desconegut del qual no sóc expert sinó tan sols un “presentador”, atès que les circumstàncies de la vida van dur-me a viure durant dos anys en aquella zona de la Xina, una zona que desconeixia i que ara puc dir que va ser un encert anar-hi, “a pesar de los pesares”, que diríem en castellà. Vam aprofitar el viatge per visitar el Museu Guggenheim i anar a Andoain i Tolosa a saludar les amistats. Agur!

ORFEO

Feia gairebé un mes que no actualitzava el blog, i no és que no hi hagi matèria per escriure sinó que estat més embolicat amb això del Facebook. A més, he passat un parell de setmanes en baixa forma emocional, tristot... és normal, fins i tot necessari per reactivar-me.

Fa uns dies he recuperat l'Orfeo, de Monteverdi, una obra que he estat escoltant amb delit darrerament. El mite d'Orfeo em va impressionar força quan el vaig estudiar al batxillerat, i sempre l'he tingut present. A la imatge veieu Orfeo sortint de l'Hades amb la seva estimadíssima Euridice..., però el drama és a punt d'arribar...

I continuo estudiant la influència jueva al nord-est de la Xina i sóc a punt de començar també un postgrau sobre Islam. Tinc molte ganes de començar-lo perquè és un tema que sempre m'ha atret molt. A la carrera vaig fer dos anys de llengua àrab (que em van anar molt bé) i una assignatura d'història de l'Islam, que, en principi, em va resultar bastant difícil de pair.

Bon cap de setmana.

CIRQUE DU SOLEIL

Més de quaranta anys he hagut d’esperar per entrar en un circ, i va ser ahir al vespre, a la carpa del Cirque du Soleil. Va ser una sensació controlada, és a dir, la curiositat i la reflexió van ser més fortes que no pas la il.lusió i la joia. Si haig de sincer, el circ mai no m’ha cridat tant l’atenció com per anar-hi sovint. Al llarg de la vida he assistit a espectacles de carrer i teatres (em van impressionar molt els Acròbates de Shanghai vistos a Shanghai mateix i després de corrér com a bojos per la ciutat perquè fèiem tard). Tanmateix, vull dir que, d’adolescent, vaig aprendre jo solet a fer alguns malabars amb pilotetes i a caminar cap per avall. I, és clar, sempre m’ha agradat canta i ballar, encara que fos a la meva manera. Per tot això, l’any 2002 vaig atrevir-me a fer un curset de pallasso, a Barcelona, amb el pallasso Àlex Navarro i la pallassa Caroline Dream… tot plegat va ser una mica desastre perquè no vaig sortir-me’n: això d’haver de treballar les emocions al límit mai no m’ha estat fàcil i no vaig poder vèncer la sensació de ridícul, cosa que no m’ha passat mai a les classes al davant dels alumnes o en els congressos al davant d’il.lustres catedràtics, sovint. Fins i tot, hi va haver una època en què el fet d'anar a classe era como una mena de representació teatral i els alumnes em feien de públic. El fet de ser professor de català i espanyol per a estrangers m’ha donat molta llibertat de moviments, i mai més ben dit, a l’escenari-aula. He hagut de treballar els gestos, els sons, la mímica i, fins i tot, les emocions. I crec que, d’això, sí que me n’he sortit sempre prou bé. En fi, sigui com sigui, em sento molt més home de lletres que no d’escenaris. L’herència teatral dels avantpassats la canalitzo molt millor a les aules i sobre el paper en blanc que no pas a les places o els escenaris. Ho reconec. I és per això que ahir, al Cirque de Soleil vaig poder, al final, il.lusionar-me amb el que jo moltes vegades he pretès: l’espectacle poètic. Fantastique!

CARPE DIEM

Un cap de setmana més és a punt d'acabar. Demà, dilluns, entrem en la segona setmana d'octubre. Dimarts és dia 7: fa un any va morir la mare de la meva companya. Aleshores vaig publicar un escrit que no va ser entès per molta gent. Les crítiques que vaig escoltar no van ser gaire bones. Em sap greu que no s'entengués però no hi puc fer res, tothom no està dotat del sentit de la poesia.

Ens trobem tot just començant un periode de crisi que ja veurem com i quan acaba. Mentrestant, i aprofitant la conjuntura present: carpe diem!