lunes, 31 de diciembre de 2007

BON ANY! (¡FELIZ AÑO!)



Aquest any, per una sèrie de circumstàncies (que no he volgut alterar) passo el cap d'any a casa, sol, meditant i preparant l'ànima per començar un 2008 que, sens dubte, ve carregat d'infinitat d'emocions, agradables i desagradables. Vull pensar aquesta mitjanit en això. Aquests últims dies he estat bastant feliç, fins i tot hi ha hagut dies en els quals m’he sentit molt a gust amb l'entorn, però això no m'impedeix aprofitar aquesta singular nit per compartir les penes i les secretes esperances de milions de persones que no poden triar aquesta enriquidora solitud meva de cap d'any. Estem a punt d'entrar en la segona fase de les festes nadalenques i, com deia, hi ha hagut dies en els quals m'he sentit molt a gust amb l'entorn, especialment els dies que hem estat caminant per la muntanya o per entorns rurals. Així, el dia de Nadal vam anar d'excursió a l'ermita de Sant Ramon a Viladecans. Des del cim gaudeixes d'una meravellosa vista del delta del Llobregat i de les poblacions més properes a Barcelona. En aquesta ocasió, dúiem uns bocates integrals de paté de foie d'ànec amb brots de soja i enciam i, excepte aquests vegetals, els bocates van ser devorats per una colònia de gats que viu als peus de l'ermita, gats de diferents edats, pelatges i caràcters. Feia ja alguns anys que no ens vèiem envoltats per tan felina companyia, i l'emoció va ser indescriptible. Petites coses que fan grans els moments de la vida sense que ho esperis. Aquest matí hem pujat al massís del Garraf a llegir i, en el meu cas, a escoltar el cant dels ocells, tema aquest que, sense saber ben bé per què, m'ha començat a interessar. Des de fa algun temps sento una especial admiració per les aus i m'encanta veure-les volar...

Encara que no he comprat raïms, prometo, això sí, posar-me la roba interior de color vermell i brindar per la humanitat. (Feu un clic sobre la imatge de l'ocell)


(Este año, por una serie de circunstancias (que no he querido alterar) voy a pasar el fin de año en casa, solo, meditando y preparando el alma para empezar un 2008 que, sin duda, viene cargado de infinidad de emociones, agradables y desagradables. Quiero pensar esta medianoche en esto. Estos últimos días he sido bastante feliz, incluso ha habido días en los que me sentido muy a gusto con el entorno, pero eso no me impide aprovechar esta singular noche para acordarme de las penas y las secretas esperanzas de millones de personas que no pueden elegir esta enriquecedora soledad mía de fin de año. Estamos a punto de entrar en la segunda fase de las fiestas navideñas y, como decía, ha habido días en los que me he sentido muy a gusto con el entorno, especialmente los días que hemos estado caminando por la montaña o por entonos rurales. Así, el día de Navidad fuimos de excursión a la ermita de San Ramón en Viladecans. Desde la cima disfrutas de una maravillosa vista del delta del Llobregat y de las poblaciones más cercanas a Barcelona. En esta ocasión, llevábamos unos bocatas integrales de paté de foie de pato con brotes de soja y lechuga y, salvo estos vegetales, los bocatas fueron devorados por una colonia de gatos que vive a los pies de la ermita, gatos de distintas edades, pelajes y caracteres. Hacía ya algunos años que no nos veíamos rodeados por tan felina compañía, y la emoción fue indescriptible. Pequeñas cosas que hacen grandes los momentos de la vida sin que lo esperes. Esta mañana hemos subido al macizo de Garraf a leer y, en mi caso, a escuchar el canto de los pájaros, tema este que, sin saber bien por qué, me ha empezado a interesar. Desde hace algún tiempo siento una especial admiración por las aves y me encanta verlas volar...


Aunque no he comprado uvas, prometo, eso sí, ponerme la ropa interior de color rojo y brindar por la humanidad). (Clicad sobre la imagen del pájaro).

lunes, 17 de diciembre de 2007

ESCRIURE (ESCRIBIR)


Fa bastants dies que no escric en el bloc, absorbit per tota la resta d'escrits polítics que abans de cada 15 de mes haig d'enviar als diferents diaris i revistes locals i municipals. No és que el volum sigui desmesurat, ni de bon tros: entre 5 i 6 escrits no més enllà de 350 paraules. El que fa “deliciosament” estressant aquesta tasca és definir els temes i, després, “perseguir” els meus regidors i regidores per asseure'm uns minuts amb ells i elles per mirar de definir les idees principals de les seves respectives Regidories i veure com ho escrivim. Sovint, cal reescriure i, alguna vegada, canviar-ho tot perquè un determinat tema municipal o nacional ha cobrat rellevància i interessa opinar o aportar-hi idees. La meva pròpia columna local, que gairebé mai sol parlar de política, l'escric també gairebé a última hora, però a hores d'ara ja sé que tinc la capacitat suficient per definir en pocs minuts el que desitjo escriure i, en una estona, escriure-ho sense massa dificultat. En això ja he agafat confiança. On sí he perdut “agilitat” és en la poesia, per això acostumbro a escriure prosa poètica i no perquè aquesta sigui un mal menor, sinó perquè és en la prosa on em moc des de fa algun temps.


Mentre escric aquestes línies, al capvespre d'una freda i humida tarda d'hivern mediterrània, escolto per internet un canal musical de bossa nova. M'encanta. Ja porto diversos dies sense gairebé escoltar altra cosa. Fins aviat.



(Hace bastantes días que no escribo en el blog, absorbido por todo el resto de escritos políticos que antes de cada 15 de mes debo enviar a diferentes periódicos y revistas locales y municipales. No es que el volumen sea desmedido, ni mucho menos: entre 5 y 6 escritos no más allá de 350 palabras. Lo que hace “deliciosamente” estresante la labor es definir los temas y, luego, “perseguir” a mis concejales y concejalas para sentarme unos minutos con ellos y ellas para definir las ideas principales de sus respectivas Concejalías y ver cómo lo escribimos. A menudo, hay que rescribir y, alguna vez, cambiarlo todo porque un determinado tema municipal o nacional ha cobrado relevancia e interesa opinar o aportar ideas sobre este. Mi propia columna local, que casi nunca suele ser hablar de política, la escribo también casi a última hora, pero a estas alturas ya sé que tengo la capacidad suficiente de definir en pocos minutos lo que deseo escribir y, al rato, escribirlo sin mayor dificultad. En eso ya he cogido confianza. Donde sí he perdido “agilidad” es en la poesía, por eso suelo escribir prosa poética y no porque esta sea un mal menor, sino porque es en la prosa donde me muevo desde hace algún tiempo.

Mientras escribo estas líneas, al atardecer de una fría y húmeda tarde de invierno mediterránea, escucho por internet un canal musical de bossa nova. Me encanta. Llevo ya varios días sin casi escuchar otra cosa. Hasta pronto).

sábado, 1 de diciembre de 2007

FÒBIES (FOBIAS)

Avui se celebra a Barcelona una importantíssima manifestació en la qual milers de persones d’aquest país, de Catalunya, mostraran al Govern central la seva profunda indignació per tot el que estem patint, especialment en infraestructures, des de ja fa algun temps. És una manifestació cívica a la qual s’hi han afegit més de 200 entitats i diferents grups polítics. No obstant això, els sindicats majoritaris, UGT i CCOO, no hi seran ni tampoc el PSC. Bé, podria aquí fer la crítica però el meu silenci ha de ser prou eloqüent.

Jo hauria de ser-hi. Molts dels meus companys de partit hi van, però he de confessar que no puc, ara per ara, sobreposar-me a una certa por o respecte a la multitud. Sé que hi haurà milers de persones, i en aquests casos, si m’hi trobo, tinc tendència a fugir del lloc. La claustrofòbia i l’agorafòbia que sembla que “pateixo” són, molt sovint, determinants i se’m fa molt i molt difícil lluitar-hi. És per això que avui no aniré a la manifestació, i em sap greu perquè és un acte summament rellevant.


(Hoy se celebra en Barcelona una importantísima manifestación en la que miles de personas de este país, de Catalunya, mostrarán al Gobierno central su profunda indignación por todo lo que estamos sufriendo, especialmente en infraestructuras, desde ya hace algún tiempo. Es una manifestación cívica a la que se han añadido más de 200 entidades y diferentes grupos políticos. Sin embargo, los sindicatos mayoritarios, UGT y CCOO, no estarán presentes ni tampoco el PSC. Bien, podría hacer aquí la crítica pero mi silencio debe ser suficientemente elocuente. Yo debería ir. Muchos de mis compañeros de partido van, pero debo confesar que no puedo, hoy por hoy, sobreponerme a un cierto miedo o respeto a la multitud. Sé que habrá miles de personas, y en estos casos, si me encuentro ahí, tengo tendencia a huir del lugar. La claustrofobia y la agorafobia que parece que “sufro” son, muy a menudo, determinantes y se me hace muy y muy difícil combatirlas. Por eso es por lo que hoy no iré a la manifestación, y me sabe mal porque es un acto sumamente relevante).