Més de quaranta anys he hagut d’esperar per entrar en un circ, i va ser ahir al vespre, a la carpa del Cirque du Soleil. Va ser una sensació controlada, és a dir, la curiositat i la reflexió van ser més fortes que no pas la il.lusió i la joia. Si haig de sincer, el circ mai no m’ha cridat tant l’atenció com per anar-hi sovint. Al llarg de la vida he assistit a espectacles de carrer i teatres (em van impressionar molt els Acròbates de Shanghai vistos a Shanghai mateix i després de corrér com a bojos per la ciutat perquè fèiem tard). Tanmateix, vull dir que, d’adolescent, vaig aprendre jo solet a fer alguns malabars amb pilotetes i a caminar cap per avall. I, és clar, sempre m’ha agradat canta i ballar, encara que fos a la meva manera. Per tot això, l’any 2002 vaig atrevir-me a fer un curset de pallasso, a Barcelona, amb el pallasso Àlex Navarro i la pallassa Caroline Dream… tot plegat va ser una mica desastre perquè no vaig sortir-me’n: això d’haver de treballar les emocions al límit mai no m’ha estat fàcil i no vaig poder vèncer la sensació de ridícul, cosa que no m’ha passat mai a les classes al davant dels alumnes o en els congressos al davant d’il.lustres catedràtics, sovint. Fins i tot, hi va haver una època en què el fet d'anar a classe era como una mena de representació teatral i els alumnes em feien de públic. El fet de ser professor de català i espanyol per a estrangers m’ha donat molta llibertat de moviments, i mai més ben dit, a l’escenari-aula. He hagut de treballar els gestos, els sons, la mímica i, fins i tot, les emocions. I crec que, d’això, sí que me n’he sortit sempre prou bé. En fi, sigui com sigui, em sento molt més home de lletres que no d’escenaris. L’herència teatral dels avantpassats la canalitzo molt millor a les aules i sobre el paper en blanc que no pas a les places o els escenaris. Ho reconec. I és per això que ahir, al Cirque de Soleil vaig poder, al final, il.lusionar-me amb el que jo moltes vegades he pretès: l’espectacle poètic. Fantastique!
_-_The_Youth_of_Bacchus_(1884).jpg)
