jueves, 24 de septiembre de 2009

El fil de la vida





Fa una estona que m'he assabentat pel Ple municipal que la senyora atropellada fa unes setmanes ja és morta. Em sap molt de greu perquè, d'alguna manera, vam acompanyar-la en aquest "camí" a la mort mentre miràvem de donar-li força alhora que li fugia la sang i la respiració se li accelerava. Vaig recollir-li les ulleres, totalment destrossades, i les vaig deixar a sobre de la bossa del metge amb la idea que no les perdessin per a quan es posés bé i se'n pogués fer unes de noves... Puff, un cop més el fil que hi ha entre la vida i la mort es trenca per un segon d'imprudència, per una mil.lèssima d'irresponsabilitat... Descansi en pau, senyora.

sábado, 12 de septiembre de 2009

Accident

Ahir al vespre vam veure'ns involucrats en un accident de trànsit greu, i vam actuar amb decisió. Un cotxe es va endur per endavant un senyor i una senyora que creuaven la carretera de manera correcta. El conductor, un senyor bastant gran, va frenar alguns metres després de la topada i se'l veia perplex, com si no fos del tot conscient del que havia passat. Nosaltres anàvem en sentit contrari, darrere d'un altre cotxe, que també es va aturar i en el qual anaven un noi i una noia. Tant ells com nosaltres érem testimonis directes i per això vam col.laborar amb la policia, el 061 i, sobre tot nosaltres, a assistir els accidentats, en especial la senyora, que jeia sobre el paviment amb una banda de la cara recolzada al terra i de la qual anava brollant sang poc a poc fins a formar un rierol. Per sort, la policia i els serveis mèdics van tardar poquíssim a arribar, cosa que en aquest cas ha estat primordial. Després d'una estona, ja vaig donar les meves dades a la policia com a testimoni i, bé..., fins avui.

Certament, estic sorprès amb mi mateix per la sang freda que vaig demostrar. No vull reflexionar-hi massa perquè estic satisfet de la meva actuació i sé que, sens dubte, algunes coses han canviat ja en el meu interior. Això sí, anem tots amb cura quan conduïm. La vida és fràgil, sobretot la dels atropellats.




miércoles, 19 de agosto de 2009

A voltes amb la tesi...


He estat revisant les entrades antigues del bloc i he trobat una en què deia que era a punt de començar un postgrau en Islam… i certament el vaig començar el passat desembre però no el vaig acabar. Durant el mes de març, i havent-me canviat una vegada més de pis, vaig decidir donar-me la darrera oportunitat i mirar d’enllestir la tesi doctoral que vaig iniciar l’any 1993, arran del meu primer viatge al Japó de finals de desembre del 1992. En circumstàncies normals, ja l'hauria llegit faria un munt d’anys, però entre el dilema etern de buscar-me la vida laboral, marxar fins i tot a treballar fora del país i el meu esperit “renaixentista” de voler-ho estudiar tot, he aparcat la tesi moltes vegades. Al 2005 vaig fins i tot esgotar el límit de presentació. Afortunadament, al Departament d’Hebreu i Arameu de la Universitat de Barcelona hi ha encara professors, professores i gent administrativa amb els quals tinc amistat, i m’han solucionat tot el tema burocràtic per tonar-la a matricular i esdevenir “estudiant” novament. Però, sens dubte, és la Dra. Romeu qui em va convèncer de tornar-la a presentar, una tarda, prenent un cafè al bar de la Facultat de Dret. No sé si seré prou capaç de no decebre-la, però intentaré que no sigui així…, encara que he tornat a adonar-me del perquè vaig aparcar tantes vegades aquesta tesi, un estudi que vaig començar amb molta il.lusió, i que vaig avançar molt durant l’època al Japó i Corea.
Recordo, ara, uns dies que vaig passar al poblet japonès de Nihon rain Imawatari i com, cada vespre, després de sopar, em posava a transcriure textos mentre intentava sintonitzar Radio Exterior de España en una radio d’ona curta que m’havia portat des de Barcelona. I per descomptat, les hores i hores que vaig passar-me a Seül, els dos primers anys, i l’esforç que implicava viatjar de tant en tant a Madrid, en temps de vacances, al CSIC… Sens dubte, són massa històries, anècdotes i persones les que “han passat” per la meva tesi com per no intentar acabar-la, millor o pitjor però acabar-la. I per treure’m de sobre aquest malson que m’impedeix estudiar a fons altres coses.

jueves, 13 de agosto de 2009

LA UNITAT 731


Sóc, com molts sabeu, un admirador de la cultura japonesa des de fa ja molts anys. La meva relació ha estat personal i acadèmica i en els mÚltiples viatges que he fet a aquell país, he après un munt de coses. No és estrany sentir-me a dir que, malgrat tot, no m’importaria gens tornar-hi per donar classe, encara que el “factor terratrèmol” és el que més em frena. Però tot i la meva admiració pels japonesos i sentir compassió per la gent que va patir les dues bombes atòmiques que els Estats Units van llençar sobre Hiroshima i Nagasaki, haig de dir que els pobles del costat, Corea i la Xina, estaven patint en aquells terribles anys la brutalitat aparentement increïble dels japonesos, en especial a principis del segle XX i durant la Segona Guerra Mundial. Les doloroses bombes atòmiques dels nord-americans van aturar de cop l'extrema perversió de l'exèrcit japonès.

Jo, que també he tingut la sort de viure a Corea del Sud i la Xina, he copsat moltes vegades les opinions dels seus habitants i he vist en primera persona els recels que encara hi ha. Els coreans van ser gairebé anorretas a tots nivells pels japonesos (1910-1945). A Harbin (Xina) vaig tenir l’oportunitat de visitar l’antic centre d’experimentació per a la guerra bacteriològica que l’exèrcit japonès va construir-hi, la temible Unitat 731, una mena de camp de concentració, en el més pur estil nazi (eren aliats), on es van cometre un seguit d’atrocitats que, d’entrada, no t’esperaries d’un japonès… Fa molts anys vaig visitar el camp de concentració de Buchenwald… doncs bé, en el camp de la Unitat 731 de Harbin vaig sentir les mateixes emocions perquè, al cap i a la fi, s’hi havien comès els mateixos crims contra la humanitat…

Us deixo uns links perquè us en feu una idea:

http://www.unit-731.com/

http://www.editorialbitacora.com/armagedon/unidad/unidad.htm (en castellà)

http://www.ww2pacific.com/unit731.html

http://www.theage.com.au/articles/2002/08/28/1030508070534.html

I creiue-me quan us dic que no sento més simpatia per uns que per uns altres, és a dir, que xinesos, coreans i japonesos, tots, tenen les seves virtuts i els seus defectes. Fins i tot, us diria, jo que he viscut en els tres països, que se'm fa difícil elegir-ne un... encara que viure a la Xina actual és molt més "complicat"...

miércoles, 12 de agosto de 2009

Darrers articles a "La Voz"


Reprenc el blog i us dono els links dels meus darrers articles publicats al diari local mensual La Voz de Castelldefels:


lunes, 1 de diciembre de 2008

VENUS, LA LUNA Y JÚPITER


Esta tarde hemos asistido a una de esas maravillas astronómicas que suceden cada cierto tiempo, en este caso, cada cinco años. Venus ha quedado oculta tras la Luna durante unos minutos y, cerca de estos astros, Júpiter se lo iba "mirando". Muy hermoso ver en el firmamento a los tres tan cerca. Hacía tiempo que no disfrutaba de una observación así.
Os paso el link de la noticia:
(Foto ASTER)

sábado, 29 de noviembre de 2008

A BILBAO


Aquesta setmana he anat uns dies a Bilbao per participar en el “I Congreso Internacional de Estudios Chinos”, celebrat al Centro Cívico Bidarte de la capital biscaïna. El Congrés començava el dimarts al vespre i a mi em tocava presentar la meva ponència el dimecres de 16 a 19 h. I així va ser. Vaig parlar dels jueus de la província de Heilongjiang i, més concretament, de la seva capital, Harbin. És un tema bastant desconegut del qual no sóc expert sinó tan sols un “presentador”, atès que les circumstàncies de la vida van dur-me a viure durant dos anys en aquella zona de la Xina, una zona que desconeixia i que ara puc dir que va ser un encert anar-hi, “a pesar de los pesares”, que diríem en castellà. Vam aprofitar el viatge per visitar el Museu Guggenheim i anar a Andoain i Tolosa a saludar les amistats. Agur!