miércoles, 26 de septiembre de 2007

CORREGIR-SE (Corregirse)

Avui és un dia d'emocions. Aquest matí he tingut una reunió de feina i m'he adonat interiorment de les meves mancances "tècniques" i de no saber ben bé com fer-m'ho per esmenar-les. Hi ha la idea que sóc un "expert en comunicació", i jo sé perfectament que no és així. Sóc filòleg, professor d'espanyol/LE i català, redactor, corrector i creador esporàdic..., però "expert en comunicació"..., a més tinc el "defecte" de ser un executor i no pas un proponent d'idees, almenys en principi. Les meves idees són més aviat de caire literari o de divulgació de temes poc coneguts. No sé com es dissenya una campanya publicitària, malgrat els cursos que sobre aquest tema vaig realitzar... ara farà gairebé 15 anys!!! I parlant de literatura, l'altre dia fent broma, el tècnic de l'oficina em preguntà si jo era poeta, i vaig dir-li que si per poeta s'entén la persona que escriu poesia, no, ja no en sóc. Vaig comentar-li a continuació que com a actitud davant la vida, sí, però això no va quedar gaire clar i a mi mateix em sonà estrany, incomprensible, absurd..., i finalment vaig dir que havia deixat de ser poeta de totes les maneres. Una llàstima, perquè no tinc clar el que sento sobre això.

Aquesta tarda, tot passejant, he vingut a la biblioteca de la UPC d'aquí, de Castelldefels. No hi havia tornat des de l'abril passat, i ho he fet bàsicament per entrar a internet, que m'imagino que tindré a casa a principis d'octubre. Amb això del canvi de pis, algunes aigües encara baixen tèrboles. El que vull destacar aquí és la sensació que sento ara a la sala de la biblioteca, i que em porta fins als primers mesos d'aquest any quan venia cada dia a enviar curriculums, navegar per internet, etc., i prendre'm els tallats més barats al bar de la facultat. Aquest és un costum que, com a persona que es mou per les universitats des de sempre, s'ha de respectar, ha, ha, ha. Mentre escric aquestes línies, a finals de setembre, observo com es va ponent el sol i torno a sentir el que sentia fa mesos aquí, davant d'aquests ordinadors i faig una mica de balanç. La vida m'ha canviat moltíssim des del punt de vista laboral. Ara, essent just, haig de dir que estic bé, satisfet, recompensat, però alhora (i si no, no seria jo) no puc deixar de pensar en el futur (d'aquí a quatre anys, amb sort) i cap a on em portarà "el vent del nord" (sí, el mateix de la pel.lícula Chocolat)... Potser el millor que puc fer, i el més recomanable per a l'ànima, és: carpe diem.

Bé, me'n vaig a caminar una estona més per continuar pensant..., això sempre. Encara haig de corregir un munt de coses que no faig bé o que simplement no faig. Sóc imperfecte (aquesta és una veritat universal) però no em pensava que ho fos tant. ¿Sóc capaç de millorar-me com a persona? Si més no, ho intentaré.


(Hoy es un día de emociones. Esta mañana he tenido una reunión de trabajo y me he dado cuenta, interiormente, de mis carencias "técnicas" y de no saber muy bien qué hacer para subsanarlas. Existe la idea de que soy un "experto en comunicación", y yo sé perfectamente que no es así. Soy filólogo, profesor de español/LE y catalán, redactor, corrector y creador esporádico..., pero "experto en comunicación"..., además tengo el "defecto" de ser un ejecutor antes que un proponente de ideas, al menos en principio. Mis ideas son, más bien, de raíz literaria o de divulgación de temas poco conocidos. No sé cómo se diseña una campaña publicitaria, pese a los cursos que sobre este tema realicé... hace ya casi ¡¡15 años!! Y hablando de literatura, el otro día, bromeando, el técnico de la oficina me preguntó si yo era poeta, y le contesté que si por poeta se entiende la persona que escribe poesía, no, ya no lo soy. Le comenté, a continuación, que, entendido como actitud ante la vida, sí, pero esto no quedó demasiado claro y a mí mismo me sonó extraño, incomprensible, absurdo..., y finalmente le dije que había dejado de ser poeta de todas todas. Una lástima, porque no tengo claro lo que siento sobre esto. Esta tarde he venido paseando hasta la biblioteca de la UPC de aquí, de Castelldefels. No había vuelto desde abril pasado, y lo he hecho básicamente para entrar en internet, que imagino que tendré en casa a principios de octubre. Con esto del cambio de piso, algunas aguas todavía bajan turbias. Lo que quiero destacar aquí es la sensación que siento ahora en la sala de la biblioteca, y que me lleva hasta los primeros meses de este año cuando venía cada día a enviar currículums, navegar por internet, etc., y tomarme los cortados más baratos en el bar de la facultad. Esta es una costumbre que, como persona que se mueve por las universidades desde siempre, debe respetarse, ja, ja, ja. Mientras escribo estas líneas, a finales de septiembre, observo cómo se va poniendo el sol y vuelvo a sentir lo que sentía hace meses aquí, delante de estos ordenadores y hago balance. La vida me ha cambiado muchísimo desde el punto de vista laboral. Ahora, siendo justo, debo decir que estoy bien, satisfecho, recompensado, pero a la vez (y si no, no sería yo) no puedo dejar de pensar en el futuro (de aquí a cuatro años, con suerte) y hacia dónde me llevará "el viento del norte" (sí, el mismo de la película Chocolat)... Quizás lo mejor que puedo hacer, y lo más recomendable para el alma, es: carpe diem. Bien, me voy a caminar un rato más para continuar pensando..., siempre así. Todavía debo corregir un montón de cosas que no hago bien o que, simplemente, no hago. Soy imperfecto (esta es una verdad universal) pero no pensaba que lo fuera tanto. ¿Soy capaz de mejorarme como persona? Al menos, lo intentaré.).

domingo, 16 de septiembre de 2007

El Geperut (El Jorobado)


Aquesta foto correspon a la Diada de l'Onze de Setembre de Castelldefels on podeu veure el regidors i regidores de CiU en actitud de respecte, un dia que, malgrat tot els atacs, continua essent un dia de reflexió i atenció, especialment ara quan sembla que vénen mal dades per a Catalunya. Hi ha partits que volen que aquesta celebració es passi al 23 d'abril, Dia de Sant Jordi, però sincerament crec que no és una bona idea. Això faria que es diluís l'esperit que infon aquest dia assenyalat, i ja sé que el Conseller en Cap, Rafael de Casanovas, té una biografia "particular"..., però ha esdevingut un mite, i al nacionalisme li calen mites, i amb això sé que m'estic guanyant una allau de crítiques considerable, però m'és igual. Normalment, aquells a qui se'ls omple la boca de misèries en contra del nacionalisme català són els més nacionalistes... espanyols, però ja ho diu el refrany: "Cap geperut no es veu el deu gep".
(Esta foto corresponde a la Diada de l'Onze de Setembre (11 de Septiembre) de Castelldefels, donde podemos ver a los concejales y concejalas de CiU en actitud de respeto, un dia que a pesar de los ataques continúa siendo un día de reflexión i atención, especialmente ahora cuando parece que las cosas vienen mal para Catalunya. Hay partidos que quieren que esta celebración se traslade al 23 de abril, Día de Sant Jordi (San Jorge), pero sinceramente creo que no es una buena idea. Esto haría que se diluyera el espíritu que infunde esta fecha señalada, y ya sé que el Conseller en Cap (Consejero Jefe), Rafael de Casanovas, tiene una biografía muy particular..., pero se ha convertido en un mito, y el nacionalisme necesita mitos, y con esto sé que me estoy ganando un alud de drítiques considerable, pero me da igual. Normalmente, aquellos a quienes se les llena la boca de miseria en contra del nacionalismo catalán son los más nacionalistas... españoles, pero ya lo dice el refrán: "El jorobado no ve su joroba, sino la ajena".).

jueves, 13 de septiembre de 2007

L'HABITACIÓ (La habitación)

Fa tot just dos dies que m'he canviat de pis. Ha estat una acció força ràpida: Preguntar, trobar-ne un, pagar i entrar-hi. Psicològicament era necessari, perquè m'he adonat que estava patint el "síndrome de l'habitació", però sense arribar al nivell hikikomori japonès, no estic encara tan sonat. Com deia, aquests primers dies al pis nou, que té tres habitacions, de manera inconscient --suposo-- havia començat a fer vida al dormitori, com si fos una continuació de l'estat anterior, fins que jo mateix vaig dir-me: "Tío, que tens tres habitacions. Ocupa-les ara que pots i treu-te aquest mal rotllo del cap". Curiós, però la vida és així, moltes vegades acabem fent les coses com si estiguéssim ensinistrats. N'estem, d'ensinistrats? Després continuo.

(Hace tan sólo un par de días que me he cambiado de piso. Ha sido algo rápido: Preguntar, encontrar uno, pagar y entrar a vivir. Psicológicamente era necesario, porque me he dado cuenta de que estaba sufriendo el "síndrome de la habitación", aunque sin llegar al nivel hikikomori japonés, aún no estoy tan loco. Como digo, estos primeros días en el piso nuevo, que tiene tres habitaciones, de manera inconsciente --imagino-- había empezado a "vivir" en el dormitorio, como si nada hubiera cambiado desde la situación anterior, hasta que me he dicho: "Tío, que tienes tres habitaciones. Ocúpalas ahora que puedes y sácate ese mal rollo de la cabeza". Curioso, pero la vida es así, muchas veces acabamos actuando como si estuviéramos amaestrados. ¿Lo estamos? Después continúo.)

martes, 4 de septiembre de 2007

Reformulació

Aquests dies s'esta parlant amb insistència de la reformulació del catalanisme i del referèndum d'autodeterminació del 2014. Si més no, calien accions i idees agosarades en resposta a l'assetjament que Catalunya pateix per part del Govern central. Una part de la societat civil catalana ha fet un pas valent en veure la classe política poc donada, de moment, a abanderar la nova etapa que hauria de començar ja. Jo mateix, ficat en política, em sento poc actiu, i no val això de dir que el meu caràcter és més aviat tranquil. El que no sé ben bé és com contribuir a posar els fonaments d'aquesta nova etapa...

(Estos días se está hablando con insistencia de la reformulación del catalanismo y del referendum de autodeterminación del 2014. En cualquier caso, eran necesarias acciones e ideas atrevidas en respuesta al asedio que Catalunya sufre por parte del Gobierno central. Una parte de la sociedad civil catalana ha dado un paso valiente al ver a la clase política poco dada, de momento, a abanderar la nueva etapa que debería empezar ya. Yo mismo, metido en política, me siento poco activo, y no vale eso de decir que mi carácter es más bien tranquilo. Lo que no sé bien es cómo contribuir a cimentar de esta nueva etapa).