Aquí publico el meu darrer article a La Voz de Castelldefels
Ja sóc a la tardor
Ja ha començat la tardor, l’estiu queda enrere, un altre… i ja puc dir que he arribat a la meitat teòrica de la meva vida, una vida que, malgrat tot, no canviaria per cap altra. No obstant això, tinc la sensació que podia haver fet moltes més coses de les que he fet, que m’he esforçat només el mínim i que, fent-ho, ja m’estava bé. En això és evident que l’únic responsable sóc jo mateix. Des de l’adolescència, m’he passat bona part de les hores d’oci sense fer cap gran cosa més que pensar o dormir… dormir no només per descansar sinó per ànsies de somiar, de viure històries irreals o veure móns imaginaris. He desitjat poder fer una migdiada, per exemple, per somiar o per mirar de trobar respostes que en estat de vigília sovint no havia estat capaç de trobar. De xaval, però, també passava moltes hores llegint i escrivint. Ja sé que el verb escriure sona molt pretenciós. Només constato el fet d’escriure per escriure, d’haver-ho fet de manera més o menys sistemàtica a partir dels disset anys per pura necessitat d’explicar-me a mi mateix el que m’estava passant a la vida o el que estava sentint o imaginant. Aquests escrits primerencs els tinc desats en un parell d’arxivadors de cartró i, fins i tot, alguns dels fulls ja comencen a engroguir-se… En aquells famosos anys 80 encara no teníem ordinadors i, és clar, la gran majoria de fulls estan escrits a mà. Gairebé no m’hi reconec, en aquella llunyana cal.ligrafia. Hi ha, però, una petita part escrita a màquina, amb una Olivetti Dora que no sempre era a casa. El dia que hi era, esclatava una mena de festa major dels sentits per a mi perquè teclejar-la em feia sentir gran, poderós… semblava com si els meus pensaments pel sol fet d’escriure’ls amb aquell artilugi havien de ser més contundents que escrits amb el bic de sempre… fantasies d’adolescent, ja ho veieu…
No sé ben bé per què us n’he parlat avui, d’això… Com he dit al principi, sento que la meva pròpia tardor --i no només l’astronòmica-- acaba de començar, que amb una mica de sort em queden quaranta anys més de vida i que hauria d’aprofitar-los de manera molt més intel.ligent que fins ara. Pero tampoc no m’amoïna gaire…
