miércoles, 31 de octubre de 2007

La família

Arran del meu barrer escrit al diari La Voz de Castelldefels he rebut algunes crítiques que, com a creador, són ben rebudes. Feia temps que no “sentia” veus dissonants envers els meus escrits, encara que jo acostumo a escriure de manera “pacífica”. El més interessant és que la gent pensa que sóc una bona persona i que, com a tal, no hauria d’escriure segons quines coses perquè no encaixen amb la meva manera de fer. És relativamente veritat això però, primer, què vol dir ser “una bona persona”? i, segon, un cop més el desconeixement entre persones fa que et jutgin a vegades de manera poc encertada. És el risc dels qui, com jo, descobrim els nostres sentiments, en aquest cas, en els diaris. El que sí m’agradaria aclarir és que la meva idea de família no és, malauradament, la que més es porta o se’ns imposa. I no és que no ho hagi intentat, que sí, però és massa intens el dolor i, sobretot, la desorientació… Vull tractar de no ser hipòcrita (cosa molt freqüent en el si de les famílies) i no vull acceptar allò del “todo queda en familia”, perquè això ha fet –i fa— molt de mal a les persones. Mireu, després d’haver estat abandonat per un pare i haver viscut amb un altre de molt discutible moralitat, d’haver viscut en un entorn familiar peculiar i haver hagut d’empassar-me tones i tones de llàgrimes, després d’haver fracassat en el meu matrimoni i en moltes relacions d’amistat i amor, després d’haver-me tancat molt en mi mateix (encara que no s’hagi notat gaire portes enfora), etc., accepto les crítiques als meus escrits sobre aspectes familiars però permetreu que no en faci gaire cas, i no perquè no ho vulgui sinó perquè no us crec massa. Segur que hi haurà algú que ja m’acusarà de victimista. Bé, que ho faci, per què no…, segurament la seva vida ha estat planera o, si més no, ha sabut superar les adversitats. El felicito. Res més, de moment.

(A raíz del mi último escrito en el periódico La Voz de Castelldefels he recibido algunas críticas que, como creador, son bien recibidas. Hacía tiempo que no “oía” voces disonantes hacia mis escritos, aunque yo acostumbro a escribir de manera “pacífica”. Lo más interesante es que la gente piensa que soy una buena persona y que, como tal, no tendría que escribir según qué cosas porque no encajan con mi manera de hacer. Es relativamente cierto esto pero, primero, ¿qué quiere decir ser “una buena persona”? y, segundo, una vez más el desconocimiento entre personas hace que te juzguen a veces de manera poco acertada. Es el riesgo de quienes, como yo, descubrimos nuestros sentimientos, en este caso, en los periódicos. Lo que sí me gustaría aclarar es que mi idea de familia no es, desgraciadamente, la que más se lleva o se nos impone. Y no es que no lo haya intentado, que sí, pero es demasiada intenso el dolor y, sobre todo, la desorientación… Quiero tratar de no ser hipócrita (cosa muy frecuente en el seno de las familias) y no quiero aceptar aquello de “todo queda en familia”, porque esto ha hecho –y hace— mucho daño a las personas. Mirad, después de haber sido abandonado por un padre y haber vivido con otro de muy discutible moralidad, de haber vivido en un entorno familiar peculiar y haber tenido que tragarme toneladas y toneladas de lágrimas, después de haber fracasado en mi matrimonio y en muchas relaciones de amistad y amor, después de haberme encerrado mucho en mí mismo (aunque no se haya notado demasiada extramuros), etc., acepto las críticas a mis escritos sobre aspectos familiares pero dejaréis que no os haga demasiado caso, y no porque no lo quiera sino porque no os creo demasiado. Seguro que habrá alguien que ya me acusará de victimista. Bien, que lo haga, por qué no…, seguramente su vida ha sido placentera o, cuando menos, ha sabido superar las adversidades. Lo felicito. Nada más, por el momento).

martes, 23 de octubre de 2007

La PSA

Avui s’ha llevat el dia ennuvolat, però la previsió diu que a mig matí farà bon dia. M’és igual. Aquí, dins d’aquesta oficina, no veiem ni el sol. M’agrada molt més l’oficina del tercer pis, aquella des d’on puc veure el cel, la muntanya i el castell. D’aquí a una estona haig d’anar a fer-me unes anàlisis clíniques aprofitant una campanya organitzada per l’Ajuntament per a la gent que hi treballa. Són unes anàlisis molt concretes, les del PSA, que fins avui no sabia el que volien dir aquestes sigles. Doncs resulta que el terme PSA correspon a les inicials angleses de Prostatic Specific Antigen o Antígen Prostàtic Específic. La PSA és una substància produïda exclusivament per la pròstata. Bé, espero que tot estigui bé. Aquesta és una prova que es recomana per als homes més grans de 50 anys o amb antecedents familiars. No és el meu cas, però no se sap mai...

(Hoy se ha levantado el día nublado, pero la previsión asegura que a media mañana hará un buen día. Me da igual. Aquí, en esta oficina, no vemos ni el sol. Me gusta mucho más la oficina del tercer piso, aquella desde la que puedo ver el cielo, la montaña y el castillo. Dentro de un rato tengo que ir a hacerme unos anàlisis de sangre aprovechando una campaña organizada por el Ayuntamiento para sus empleados. Son unos análisis muy concretos, los del PSA, y hasta hoy no sabía qué significaban estas siglas. Pues resulta que el término PSA corresponde a las iniciales inglesas de Prostatic Specific Antigen o Antígeno Prostático Específico. La PSA es una sustancia producida exclusivamente por la próstata. Bien, espero que todo esté bien. Esta es una prueba que se recomienda a los hombres mayores de 50 años o con antecedentes familiares. No es mi caso, pero nunca se sabe...).

domingo, 21 de octubre de 2007

Bellesa de la mort (Belleza de la muerte)

Han passat els dies i ja som ben entrats a la tardor. Les darreres setmanes han estat difícils emocionalment parlant. He hagut de fer front a una mort bastant directa i, per primera vegada, he hagut de fer-me càrrec de petits detalls funeraris que m’han mostrat fins a on arriba el negoci de la mort. No vull preguntar-me què passa si no pots fer front al seguit de despeses que suposa el traspàs d’una persona. Ara no.

Els dies s’escurcen…, com les nostres vides. Mentre escric aquesta breu reflexió, he dissenyat l’esquela de la Montse Arcos escoltant l’Obertura de Tristany i Isolda… tot molt tètric, sí, però increïblement bell.


(Han pasado los días y ya hemos entrado de pleno en el otoño. Las últimas semanas han sido difíciles emocionalmente hablando. He tenido que hacer frente a una muerte bastante directa y, por primera vez, he tenido que hacerme cargo de pequeños detalles funerarios que me han mostrado hasta donde llega el negocio de la muerte. No quiero preguntarme qué pasa si no puedes hacer frente a la serie de gastos que supone el deceso de una persona. Ahora no. Los días se acortan…, como nuestras vidas. Mientras escribo esta breve reflexión, he diseñado la esquela de Montse Arcos escuchando la Obertura de Tristán e Isolda… todo muy tétrico, sí, pero increíblemente bello).

jueves, 11 de octubre de 2007

La mort de la Montse (La muerte de Montse)

Diumenge passat va morir la mare de la meva companya. No va ser una sorpresa però no és una cosa que, malgrat l'esperis, encaixis bé, almenys durant les primeres hores. La Montserrat, així es deia, portava poc més d'un més a l'Hospital de Granollers i, de mica en mica, va anar consumint-se per efecte de les múltilples malalties que patia i que, justament ara, s'havien confabulat per acabar amb ella. Irònic destí. Deixaré per un altre moment la descripció dels seus darrers minuts. Jo no vaig ser-hi però, en saber el com, vaig quedar molt impressionat (i encara). Jo la vaig veure unes hores després de la mort, encara al llit de l'hospital, immòbil, amb la boca mig oberta i la mirada definitivament perduda, molt escanyolida i pàl.lida...

(El pasado domingo murió la madre de mi compañera. No fue una sorpresa pero no es una cosa que, aunque la esperes, encajes bien, al menos durante las primeras horas. Montserrat, así se llamaba, llevaba poco más de un mes en el Hospital de Granollers y, poco a poco, fue consumiéndose por efecto de las múltiples enfermedades que sufría y que, justo ahora, se habían confabulado para acabar con ella. Irónico destino. Dejaré para otro momento la descripción de sus últimos minutos. Yo no estaba pero, al saber el cómo, quedé muy impresionado (y todavía lo estoy). Yo la vi unas horas después de morir, todavía en la cama del hospital, inmóvil, con la boca medio abierta y la mirada definitivamente perdida, muy escuálida y pálida...).

miércoles, 3 de octubre de 2007

AVIONS (Aviones)

Matí de dimecres plujós. Ahir es va fer el repartiment de la nova T-Sud de l'aeroport del Prat i, un cop més, els interessos de Catalanya s'han vist afectats, si més no de moment. D'altra banda, hauria estat una sorpresa qualsevol altra decisió. Com a membre de l'Oficina de Control i Seguiment de l'Aeroport de l'Ajuntament de Castelldefels hauria d'estar ben preocupat perquè AENA no ha tingut gairebé mai en compte la salut dels veïns i veïnes dels municipis propers a l'aeroport, especialment Castelldefels. Si el Prat creix (com és normal), no sembla que AENA respecti les configuracions pactades (ara ja les incompleix sovint sense explicacions entenedores). Però si tot això m'ho miro des d'un punt de vista estrictament personal, m'és del tot igual el que faci AENA i com es reparteixin tots el pastís. Vivim un moment en què al ciutadà se'l premia com si fos un gos, amb una galeteta, perquè calli o aguanti o li rigui les gràcies a l'amo. I de manera general això està funcionant. Personalment, si el progrés de Catalunya implica una encara més gran degradació del medi ambient i de les relacions humanes..., doncs no m'hi interessa. No sóc home de negocis si no, més aviat, home "poeta", segons divisió novaliana. I espero que dure.


(Mañana de miércoles lluviosa. Ayer se hizo el reparto de la nueva T-Sur del aeropuerto del Prat y, una vez más, los intereses de Catalunya se han visto afectados, al menos de momento. Por otro lado, habría sido una sorpresa cualquier otra decisión. Como miembro de la Oficina de Control y Seguimiento del Aeropuerto del Ayuntamiento de Castelldefels tendría que estar muy preocupado porque AENA no ha tenido, casi nunca, en cuenta la salud de los vecinos y vecinas de los municipios próximos al aeropuerto, especialmente Castelldefels. Si el Prat crece (como es normal), no parece que AENA respete las configuraciones pactadas (ahora ya las incumple a menudo sin explicaciones lógicas). Pero si todo esto me lo miro desde un punto de vista estrictamente personal, me da igual lo que haga AENA y cómo se repartan todos el pastel. Vivimos un momento en que al ciudadano se lo premia como si fuera un perro, con una galletita para que calle o aguante o le ría las gracias al amo. Y de manera general, esto está funcionando. Personalmente, si el progreso de Catalunya implica aún una mayor degradación del medio ambiente y de las relaciones humanas..., pues no me interesa. No soy hombre de negocios si no, más bien, hombre "poeta", según división novaliana. Y espero que dure.).