lunes, 31 de diciembre de 2007

BON ANY! (¡FELIZ AÑO!)



Aquest any, per una sèrie de circumstàncies (que no he volgut alterar) passo el cap d'any a casa, sol, meditant i preparant l'ànima per començar un 2008 que, sens dubte, ve carregat d'infinitat d'emocions, agradables i desagradables. Vull pensar aquesta mitjanit en això. Aquests últims dies he estat bastant feliç, fins i tot hi ha hagut dies en els quals m’he sentit molt a gust amb l'entorn, però això no m'impedeix aprofitar aquesta singular nit per compartir les penes i les secretes esperances de milions de persones que no poden triar aquesta enriquidora solitud meva de cap d'any. Estem a punt d'entrar en la segona fase de les festes nadalenques i, com deia, hi ha hagut dies en els quals m'he sentit molt a gust amb l'entorn, especialment els dies que hem estat caminant per la muntanya o per entorns rurals. Així, el dia de Nadal vam anar d'excursió a l'ermita de Sant Ramon a Viladecans. Des del cim gaudeixes d'una meravellosa vista del delta del Llobregat i de les poblacions més properes a Barcelona. En aquesta ocasió, dúiem uns bocates integrals de paté de foie d'ànec amb brots de soja i enciam i, excepte aquests vegetals, els bocates van ser devorats per una colònia de gats que viu als peus de l'ermita, gats de diferents edats, pelatges i caràcters. Feia ja alguns anys que no ens vèiem envoltats per tan felina companyia, i l'emoció va ser indescriptible. Petites coses que fan grans els moments de la vida sense que ho esperis. Aquest matí hem pujat al massís del Garraf a llegir i, en el meu cas, a escoltar el cant dels ocells, tema aquest que, sense saber ben bé per què, m'ha començat a interessar. Des de fa algun temps sento una especial admiració per les aus i m'encanta veure-les volar...

Encara que no he comprat raïms, prometo, això sí, posar-me la roba interior de color vermell i brindar per la humanitat. (Feu un clic sobre la imatge de l'ocell)


(Este año, por una serie de circunstancias (que no he querido alterar) voy a pasar el fin de año en casa, solo, meditando y preparando el alma para empezar un 2008 que, sin duda, viene cargado de infinidad de emociones, agradables y desagradables. Quiero pensar esta medianoche en esto. Estos últimos días he sido bastante feliz, incluso ha habido días en los que me sentido muy a gusto con el entorno, pero eso no me impide aprovechar esta singular noche para acordarme de las penas y las secretas esperanzas de millones de personas que no pueden elegir esta enriquecedora soledad mía de fin de año. Estamos a punto de entrar en la segunda fase de las fiestas navideñas y, como decía, ha habido días en los que me he sentido muy a gusto con el entorno, especialmente los días que hemos estado caminando por la montaña o por entonos rurales. Así, el día de Navidad fuimos de excursión a la ermita de San Ramón en Viladecans. Desde la cima disfrutas de una maravillosa vista del delta del Llobregat y de las poblaciones más cercanas a Barcelona. En esta ocasión, llevábamos unos bocatas integrales de paté de foie de pato con brotes de soja y lechuga y, salvo estos vegetales, los bocatas fueron devorados por una colonia de gatos que vive a los pies de la ermita, gatos de distintas edades, pelajes y caracteres. Hacía ya algunos años que no nos veíamos rodeados por tan felina compañía, y la emoción fue indescriptible. Pequeñas cosas que hacen grandes los momentos de la vida sin que lo esperes. Esta mañana hemos subido al macizo de Garraf a leer y, en mi caso, a escuchar el canto de los pájaros, tema este que, sin saber bien por qué, me ha empezado a interesar. Desde hace algún tiempo siento una especial admiración por las aves y me encanta verlas volar...


Aunque no he comprado uvas, prometo, eso sí, ponerme la ropa interior de color rojo y brindar por la humanidad). (Clicad sobre la imagen del pájaro).

lunes, 17 de diciembre de 2007

ESCRIURE (ESCRIBIR)


Fa bastants dies que no escric en el bloc, absorbit per tota la resta d'escrits polítics que abans de cada 15 de mes haig d'enviar als diferents diaris i revistes locals i municipals. No és que el volum sigui desmesurat, ni de bon tros: entre 5 i 6 escrits no més enllà de 350 paraules. El que fa “deliciosament” estressant aquesta tasca és definir els temes i, després, “perseguir” els meus regidors i regidores per asseure'm uns minuts amb ells i elles per mirar de definir les idees principals de les seves respectives Regidories i veure com ho escrivim. Sovint, cal reescriure i, alguna vegada, canviar-ho tot perquè un determinat tema municipal o nacional ha cobrat rellevància i interessa opinar o aportar-hi idees. La meva pròpia columna local, que gairebé mai sol parlar de política, l'escric també gairebé a última hora, però a hores d'ara ja sé que tinc la capacitat suficient per definir en pocs minuts el que desitjo escriure i, en una estona, escriure-ho sense massa dificultat. En això ja he agafat confiança. On sí he perdut “agilitat” és en la poesia, per això acostumbro a escriure prosa poètica i no perquè aquesta sigui un mal menor, sinó perquè és en la prosa on em moc des de fa algun temps.


Mentre escric aquestes línies, al capvespre d'una freda i humida tarda d'hivern mediterrània, escolto per internet un canal musical de bossa nova. M'encanta. Ja porto diversos dies sense gairebé escoltar altra cosa. Fins aviat.



(Hace bastantes días que no escribo en el blog, absorbido por todo el resto de escritos políticos que antes de cada 15 de mes debo enviar a diferentes periódicos y revistas locales y municipales. No es que el volumen sea desmedido, ni mucho menos: entre 5 y 6 escritos no más allá de 350 palabras. Lo que hace “deliciosamente” estresante la labor es definir los temas y, luego, “perseguir” a mis concejales y concejalas para sentarme unos minutos con ellos y ellas para definir las ideas principales de sus respectivas Concejalías y ver cómo lo escribimos. A menudo, hay que rescribir y, alguna vez, cambiarlo todo porque un determinado tema municipal o nacional ha cobrado relevancia e interesa opinar o aportar ideas sobre este. Mi propia columna local, que casi nunca suele ser hablar de política, la escribo también casi a última hora, pero a estas alturas ya sé que tengo la capacidad suficiente de definir en pocos minutos lo que deseo escribir y, al rato, escribirlo sin mayor dificultad. En eso ya he cogido confianza. Donde sí he perdido “agilidad” es en la poesía, por eso suelo escribir prosa poética y no porque esta sea un mal menor, sino porque es en la prosa donde me muevo desde hace algún tiempo.

Mientras escribo estas líneas, al atardecer de una fría y húmeda tarde de invierno mediterránea, escucho por internet un canal musical de bossa nova. Me encanta. Llevo ya varios días sin casi escuchar otra cosa. Hasta pronto).

sábado, 1 de diciembre de 2007

FÒBIES (FOBIAS)

Avui se celebra a Barcelona una importantíssima manifestació en la qual milers de persones d’aquest país, de Catalunya, mostraran al Govern central la seva profunda indignació per tot el que estem patint, especialment en infraestructures, des de ja fa algun temps. És una manifestació cívica a la qual s’hi han afegit més de 200 entitats i diferents grups polítics. No obstant això, els sindicats majoritaris, UGT i CCOO, no hi seran ni tampoc el PSC. Bé, podria aquí fer la crítica però el meu silenci ha de ser prou eloqüent.

Jo hauria de ser-hi. Molts dels meus companys de partit hi van, però he de confessar que no puc, ara per ara, sobreposar-me a una certa por o respecte a la multitud. Sé que hi haurà milers de persones, i en aquests casos, si m’hi trobo, tinc tendència a fugir del lloc. La claustrofòbia i l’agorafòbia que sembla que “pateixo” són, molt sovint, determinants i se’m fa molt i molt difícil lluitar-hi. És per això que avui no aniré a la manifestació, i em sap greu perquè és un acte summament rellevant.


(Hoy se celebra en Barcelona una importantísima manifestación en la que miles de personas de este país, de Catalunya, mostrarán al Gobierno central su profunda indignación por todo lo que estamos sufriendo, especialmente en infraestructuras, desde ya hace algún tiempo. Es una manifestación cívica a la que se han añadido más de 200 entidades y diferentes grupos políticos. Sin embargo, los sindicatos mayoritarios, UGT y CCOO, no estarán presentes ni tampoco el PSC. Bien, podría hacer aquí la crítica pero mi silencio debe ser suficientemente elocuente. Yo debería ir. Muchos de mis compañeros de partido van, pero debo confesar que no puedo, hoy por hoy, sobreponerme a un cierto miedo o respeto a la multitud. Sé que habrá miles de personas, y en estos casos, si me encuentro ahí, tengo tendencia a huir del lugar. La claustrofobia y la agorafobia que parece que “sufro” son, muy a menudo, determinantes y se me hace muy y muy difícil combatirlas. Por eso es por lo que hoy no iré a la manifestación, y me sabe mal porque es un acto sumamente relevante).

lunes, 12 de noviembre de 2007

Les Tres Goles (Las Tres Gargantas)

Aquestes darreres setmanes he estat bastant ocupat escrivint els textos que em reclamen i, alhora, preparant els minuts que tinc per introduir pròximament la pel.lícula xinesa “Naturalesa morta”, que tracta d’una història d’amor retrobat a l’escenari de la Presa de les Tres Goles, al centre de la Xina. La presa se situa a la ciutat de Yichang (província de Hubei) i crea una reserva d’aigua de 600 km fins a Chongqing (a la municipalitat del mateix nom, al costat de Hubei). He estat doumentant-me una mica i comparteixo les conclusions que aquesta magna obra (1993 a 2009) se’ls ha escapat als xinesos de les mans i s’ha convertit en un gran risc de desastre ecològic i social, a banda de l’econòmic. Sembla que l’actual govern no vol que se l’identifiqui amb aquesta obra, quan anys enrere l’havia publicitat arreu. Bé, coses que passen... He estat veient fotografíes i dibuixos i rebent notícies de primera mà de gent que ha recorregut la zona... en fi..., que té tots els punts per esdevenir un gran desastre. Per a la xerrada de quinze minuts que tinc programada, distribuiré alguns mapes, faré cinc cèntims dels detalls tècnics i parlaré dels pros i contres del projecte. Si de cas, estic repassant alguns trets culturals xinesos per si cal aprofundir una mica més, a banda de la meva experiència personal de viure i treballar dos anys a la província de Heilongjiang (“el Riu del Drac Negre”).


(Estas últimas semanas he estado bastante ocupado escribiendo los textos que me reclaman y, a la vez, preparando los minutos que tengo para introducir próximamente la película china “Naturaleza muerta”, que trata de una historia de amor reencontrado en el escenario de la Presa de las Tres Gargantas, en el centro de China. La presa se sitúa en la ciudad de Yichang (provincia de Hubei) y crea una reserva de agua de 600 km hasta Chongqing (en la municipalidad del mismo nombre, al lado ded Hubei). He estado documentándome un poco y comparto las conclusiones de que esta magna obra (1993 a 2009) se les ha escapado a los chinos de las manos y se ha convertido en un gran riesgo de desastre ecológico y social, además de económico. Parece que el actual gobierno no quiere que se le identifique con esta obra, cuando años atrásla había publicitado por todas partes. Bien, cosas que pasan... He estado viendo fotografías y dibujos y recibiendo noticias de primera mano de gente que ha recorrido la zona... en fin..., que tiene todos los puntos para convertirse en un gran desastre. Para la charla de quince minutos que tengo programada, distribuiré algunos mapas, expondré brevemente los detalles técnicos y hablaré de los pros y contras del proyecto. Por si acaso, estoy repasando algunos aspectos culturales chinos por si hace falta profundizar un poco más, a parte de mi experiencia personal de vivir y trabajar dos años en la provincia de Heilongjiang (“el Río del Dragón Negro”)).

miércoles, 31 de octubre de 2007

La família

Arran del meu barrer escrit al diari La Voz de Castelldefels he rebut algunes crítiques que, com a creador, són ben rebudes. Feia temps que no “sentia” veus dissonants envers els meus escrits, encara que jo acostumo a escriure de manera “pacífica”. El més interessant és que la gent pensa que sóc una bona persona i que, com a tal, no hauria d’escriure segons quines coses perquè no encaixen amb la meva manera de fer. És relativamente veritat això però, primer, què vol dir ser “una bona persona”? i, segon, un cop més el desconeixement entre persones fa que et jutgin a vegades de manera poc encertada. És el risc dels qui, com jo, descobrim els nostres sentiments, en aquest cas, en els diaris. El que sí m’agradaria aclarir és que la meva idea de família no és, malauradament, la que més es porta o se’ns imposa. I no és que no ho hagi intentat, que sí, però és massa intens el dolor i, sobretot, la desorientació… Vull tractar de no ser hipòcrita (cosa molt freqüent en el si de les famílies) i no vull acceptar allò del “todo queda en familia”, perquè això ha fet –i fa— molt de mal a les persones. Mireu, després d’haver estat abandonat per un pare i haver viscut amb un altre de molt discutible moralitat, d’haver viscut en un entorn familiar peculiar i haver hagut d’empassar-me tones i tones de llàgrimes, després d’haver fracassat en el meu matrimoni i en moltes relacions d’amistat i amor, després d’haver-me tancat molt en mi mateix (encara que no s’hagi notat gaire portes enfora), etc., accepto les crítiques als meus escrits sobre aspectes familiars però permetreu que no en faci gaire cas, i no perquè no ho vulgui sinó perquè no us crec massa. Segur que hi haurà algú que ja m’acusarà de victimista. Bé, que ho faci, per què no…, segurament la seva vida ha estat planera o, si més no, ha sabut superar les adversitats. El felicito. Res més, de moment.

(A raíz del mi último escrito en el periódico La Voz de Castelldefels he recibido algunas críticas que, como creador, son bien recibidas. Hacía tiempo que no “oía” voces disonantes hacia mis escritos, aunque yo acostumbro a escribir de manera “pacífica”. Lo más interesante es que la gente piensa que soy una buena persona y que, como tal, no tendría que escribir según qué cosas porque no encajan con mi manera de hacer. Es relativamente cierto esto pero, primero, ¿qué quiere decir ser “una buena persona”? y, segundo, una vez más el desconocimiento entre personas hace que te juzguen a veces de manera poco acertada. Es el riesgo de quienes, como yo, descubrimos nuestros sentimientos, en este caso, en los periódicos. Lo que sí me gustaría aclarar es que mi idea de familia no es, desgraciadamente, la que más se lleva o se nos impone. Y no es que no lo haya intentado, que sí, pero es demasiada intenso el dolor y, sobre todo, la desorientación… Quiero tratar de no ser hipócrita (cosa muy frecuente en el seno de las familias) y no quiero aceptar aquello de “todo queda en familia”, porque esto ha hecho –y hace— mucho daño a las personas. Mirad, después de haber sido abandonado por un padre y haber vivido con otro de muy discutible moralidad, de haber vivido en un entorno familiar peculiar y haber tenido que tragarme toneladas y toneladas de lágrimas, después de haber fracasado en mi matrimonio y en muchas relaciones de amistad y amor, después de haberme encerrado mucho en mí mismo (aunque no se haya notado demasiada extramuros), etc., acepto las críticas a mis escritos sobre aspectos familiares pero dejaréis que no os haga demasiado caso, y no porque no lo quiera sino porque no os creo demasiado. Seguro que habrá alguien que ya me acusará de victimista. Bien, que lo haga, por qué no…, seguramente su vida ha sido placentera o, cuando menos, ha sabido superar las adversidades. Lo felicito. Nada más, por el momento).

martes, 23 de octubre de 2007

La PSA

Avui s’ha llevat el dia ennuvolat, però la previsió diu que a mig matí farà bon dia. M’és igual. Aquí, dins d’aquesta oficina, no veiem ni el sol. M’agrada molt més l’oficina del tercer pis, aquella des d’on puc veure el cel, la muntanya i el castell. D’aquí a una estona haig d’anar a fer-me unes anàlisis clíniques aprofitant una campanya organitzada per l’Ajuntament per a la gent que hi treballa. Són unes anàlisis molt concretes, les del PSA, que fins avui no sabia el que volien dir aquestes sigles. Doncs resulta que el terme PSA correspon a les inicials angleses de Prostatic Specific Antigen o Antígen Prostàtic Específic. La PSA és una substància produïda exclusivament per la pròstata. Bé, espero que tot estigui bé. Aquesta és una prova que es recomana per als homes més grans de 50 anys o amb antecedents familiars. No és el meu cas, però no se sap mai...

(Hoy se ha levantado el día nublado, pero la previsión asegura que a media mañana hará un buen día. Me da igual. Aquí, en esta oficina, no vemos ni el sol. Me gusta mucho más la oficina del tercer piso, aquella desde la que puedo ver el cielo, la montaña y el castillo. Dentro de un rato tengo que ir a hacerme unos anàlisis de sangre aprovechando una campaña organizada por el Ayuntamiento para sus empleados. Son unos análisis muy concretos, los del PSA, y hasta hoy no sabía qué significaban estas siglas. Pues resulta que el término PSA corresponde a las iniciales inglesas de Prostatic Specific Antigen o Antígeno Prostático Específico. La PSA es una sustancia producida exclusivamente por la próstata. Bien, espero que todo esté bien. Esta es una prueba que se recomienda a los hombres mayores de 50 años o con antecedentes familiares. No es mi caso, pero nunca se sabe...).

domingo, 21 de octubre de 2007

Bellesa de la mort (Belleza de la muerte)

Han passat els dies i ja som ben entrats a la tardor. Les darreres setmanes han estat difícils emocionalment parlant. He hagut de fer front a una mort bastant directa i, per primera vegada, he hagut de fer-me càrrec de petits detalls funeraris que m’han mostrat fins a on arriba el negoci de la mort. No vull preguntar-me què passa si no pots fer front al seguit de despeses que suposa el traspàs d’una persona. Ara no.

Els dies s’escurcen…, com les nostres vides. Mentre escric aquesta breu reflexió, he dissenyat l’esquela de la Montse Arcos escoltant l’Obertura de Tristany i Isolda… tot molt tètric, sí, però increïblement bell.


(Han pasado los días y ya hemos entrado de pleno en el otoño. Las últimas semanas han sido difíciles emocionalmente hablando. He tenido que hacer frente a una muerte bastante directa y, por primera vez, he tenido que hacerme cargo de pequeños detalles funerarios que me han mostrado hasta donde llega el negocio de la muerte. No quiero preguntarme qué pasa si no puedes hacer frente a la serie de gastos que supone el deceso de una persona. Ahora no. Los días se acortan…, como nuestras vidas. Mientras escribo esta breve reflexión, he diseñado la esquela de Montse Arcos escuchando la Obertura de Tristán e Isolda… todo muy tétrico, sí, pero increíblemente bello).

jueves, 11 de octubre de 2007

La mort de la Montse (La muerte de Montse)

Diumenge passat va morir la mare de la meva companya. No va ser una sorpresa però no és una cosa que, malgrat l'esperis, encaixis bé, almenys durant les primeres hores. La Montserrat, així es deia, portava poc més d'un més a l'Hospital de Granollers i, de mica en mica, va anar consumint-se per efecte de les múltilples malalties que patia i que, justament ara, s'havien confabulat per acabar amb ella. Irònic destí. Deixaré per un altre moment la descripció dels seus darrers minuts. Jo no vaig ser-hi però, en saber el com, vaig quedar molt impressionat (i encara). Jo la vaig veure unes hores després de la mort, encara al llit de l'hospital, immòbil, amb la boca mig oberta i la mirada definitivament perduda, molt escanyolida i pàl.lida...

(El pasado domingo murió la madre de mi compañera. No fue una sorpresa pero no es una cosa que, aunque la esperes, encajes bien, al menos durante las primeras horas. Montserrat, así se llamaba, llevaba poco más de un mes en el Hospital de Granollers y, poco a poco, fue consumiéndose por efecto de las múltiples enfermedades que sufría y que, justo ahora, se habían confabulado para acabar con ella. Irónico destino. Dejaré para otro momento la descripción de sus últimos minutos. Yo no estaba pero, al saber el cómo, quedé muy impresionado (y todavía lo estoy). Yo la vi unas horas después de morir, todavía en la cama del hospital, inmóvil, con la boca medio abierta y la mirada definitivamente perdida, muy escuálida y pálida...).

miércoles, 3 de octubre de 2007

AVIONS (Aviones)

Matí de dimecres plujós. Ahir es va fer el repartiment de la nova T-Sud de l'aeroport del Prat i, un cop més, els interessos de Catalanya s'han vist afectats, si més no de moment. D'altra banda, hauria estat una sorpresa qualsevol altra decisió. Com a membre de l'Oficina de Control i Seguiment de l'Aeroport de l'Ajuntament de Castelldefels hauria d'estar ben preocupat perquè AENA no ha tingut gairebé mai en compte la salut dels veïns i veïnes dels municipis propers a l'aeroport, especialment Castelldefels. Si el Prat creix (com és normal), no sembla que AENA respecti les configuracions pactades (ara ja les incompleix sovint sense explicacions entenedores). Però si tot això m'ho miro des d'un punt de vista estrictament personal, m'és del tot igual el que faci AENA i com es reparteixin tots el pastís. Vivim un moment en què al ciutadà se'l premia com si fos un gos, amb una galeteta, perquè calli o aguanti o li rigui les gràcies a l'amo. I de manera general això està funcionant. Personalment, si el progrés de Catalunya implica una encara més gran degradació del medi ambient i de les relacions humanes..., doncs no m'hi interessa. No sóc home de negocis si no, més aviat, home "poeta", segons divisió novaliana. I espero que dure.


(Mañana de miércoles lluviosa. Ayer se hizo el reparto de la nueva T-Sur del aeropuerto del Prat y, una vez más, los intereses de Catalunya se han visto afectados, al menos de momento. Por otro lado, habría sido una sorpresa cualquier otra decisión. Como miembro de la Oficina de Control y Seguimiento del Aeropuerto del Ayuntamiento de Castelldefels tendría que estar muy preocupado porque AENA no ha tenido, casi nunca, en cuenta la salud de los vecinos y vecinas de los municipios próximos al aeropuerto, especialmente Castelldefels. Si el Prat crece (como es normal), no parece que AENA respete las configuraciones pactadas (ahora ya las incumple a menudo sin explicaciones lógicas). Pero si todo esto me lo miro desde un punto de vista estrictamente personal, me da igual lo que haga AENA y cómo se repartan todos el pastel. Vivimos un momento en que al ciudadano se lo premia como si fuera un perro, con una galletita para que calle o aguante o le ría las gracias al amo. Y de manera general, esto está funcionando. Personalmente, si el progreso de Catalunya implica aún una mayor degradación del medio ambiente y de las relaciones humanas..., pues no me interesa. No soy hombre de negocios si no, más bien, hombre "poeta", según división novaliana. Y espero que dure.).

miércoles, 26 de septiembre de 2007

CORREGIR-SE (Corregirse)

Avui és un dia d'emocions. Aquest matí he tingut una reunió de feina i m'he adonat interiorment de les meves mancances "tècniques" i de no saber ben bé com fer-m'ho per esmenar-les. Hi ha la idea que sóc un "expert en comunicació", i jo sé perfectament que no és així. Sóc filòleg, professor d'espanyol/LE i català, redactor, corrector i creador esporàdic..., però "expert en comunicació"..., a més tinc el "defecte" de ser un executor i no pas un proponent d'idees, almenys en principi. Les meves idees són més aviat de caire literari o de divulgació de temes poc coneguts. No sé com es dissenya una campanya publicitària, malgrat els cursos que sobre aquest tema vaig realitzar... ara farà gairebé 15 anys!!! I parlant de literatura, l'altre dia fent broma, el tècnic de l'oficina em preguntà si jo era poeta, i vaig dir-li que si per poeta s'entén la persona que escriu poesia, no, ja no en sóc. Vaig comentar-li a continuació que com a actitud davant la vida, sí, però això no va quedar gaire clar i a mi mateix em sonà estrany, incomprensible, absurd..., i finalment vaig dir que havia deixat de ser poeta de totes les maneres. Una llàstima, perquè no tinc clar el que sento sobre això.

Aquesta tarda, tot passejant, he vingut a la biblioteca de la UPC d'aquí, de Castelldefels. No hi havia tornat des de l'abril passat, i ho he fet bàsicament per entrar a internet, que m'imagino que tindré a casa a principis d'octubre. Amb això del canvi de pis, algunes aigües encara baixen tèrboles. El que vull destacar aquí és la sensació que sento ara a la sala de la biblioteca, i que em porta fins als primers mesos d'aquest any quan venia cada dia a enviar curriculums, navegar per internet, etc., i prendre'm els tallats més barats al bar de la facultat. Aquest és un costum que, com a persona que es mou per les universitats des de sempre, s'ha de respectar, ha, ha, ha. Mentre escric aquestes línies, a finals de setembre, observo com es va ponent el sol i torno a sentir el que sentia fa mesos aquí, davant d'aquests ordinadors i faig una mica de balanç. La vida m'ha canviat moltíssim des del punt de vista laboral. Ara, essent just, haig de dir que estic bé, satisfet, recompensat, però alhora (i si no, no seria jo) no puc deixar de pensar en el futur (d'aquí a quatre anys, amb sort) i cap a on em portarà "el vent del nord" (sí, el mateix de la pel.lícula Chocolat)... Potser el millor que puc fer, i el més recomanable per a l'ànima, és: carpe diem.

Bé, me'n vaig a caminar una estona més per continuar pensant..., això sempre. Encara haig de corregir un munt de coses que no faig bé o que simplement no faig. Sóc imperfecte (aquesta és una veritat universal) però no em pensava que ho fos tant. ¿Sóc capaç de millorar-me com a persona? Si més no, ho intentaré.


(Hoy es un día de emociones. Esta mañana he tenido una reunión de trabajo y me he dado cuenta, interiormente, de mis carencias "técnicas" y de no saber muy bien qué hacer para subsanarlas. Existe la idea de que soy un "experto en comunicación", y yo sé perfectamente que no es así. Soy filólogo, profesor de español/LE y catalán, redactor, corrector y creador esporádico..., pero "experto en comunicación"..., además tengo el "defecto" de ser un ejecutor antes que un proponente de ideas, al menos en principio. Mis ideas son, más bien, de raíz literaria o de divulgación de temas poco conocidos. No sé cómo se diseña una campaña publicitaria, pese a los cursos que sobre este tema realicé... hace ya casi ¡¡15 años!! Y hablando de literatura, el otro día, bromeando, el técnico de la oficina me preguntó si yo era poeta, y le contesté que si por poeta se entiende la persona que escribe poesía, no, ya no lo soy. Le comenté, a continuación, que, entendido como actitud ante la vida, sí, pero esto no quedó demasiado claro y a mí mismo me sonó extraño, incomprensible, absurdo..., y finalmente le dije que había dejado de ser poeta de todas todas. Una lástima, porque no tengo claro lo que siento sobre esto. Esta tarde he venido paseando hasta la biblioteca de la UPC de aquí, de Castelldefels. No había vuelto desde abril pasado, y lo he hecho básicamente para entrar en internet, que imagino que tendré en casa a principios de octubre. Con esto del cambio de piso, algunas aguas todavía bajan turbias. Lo que quiero destacar aquí es la sensación que siento ahora en la sala de la biblioteca, y que me lleva hasta los primeros meses de este año cuando venía cada día a enviar currículums, navegar por internet, etc., y tomarme los cortados más baratos en el bar de la facultad. Esta es una costumbre que, como persona que se mueve por las universidades desde siempre, debe respetarse, ja, ja, ja. Mientras escribo estas líneas, a finales de septiembre, observo cómo se va poniendo el sol y vuelvo a sentir lo que sentía hace meses aquí, delante de estos ordenadores y hago balance. La vida me ha cambiado muchísimo desde el punto de vista laboral. Ahora, siendo justo, debo decir que estoy bien, satisfecho, recompensado, pero a la vez (y si no, no sería yo) no puedo dejar de pensar en el futuro (de aquí a cuatro años, con suerte) y hacia dónde me llevará "el viento del norte" (sí, el mismo de la película Chocolat)... Quizás lo mejor que puedo hacer, y lo más recomendable para el alma, es: carpe diem. Bien, me voy a caminar un rato más para continuar pensando..., siempre así. Todavía debo corregir un montón de cosas que no hago bien o que, simplemente, no hago. Soy imperfecto (esta es una verdad universal) pero no pensaba que lo fuera tanto. ¿Soy capaz de mejorarme como persona? Al menos, lo intentaré.).

domingo, 16 de septiembre de 2007

El Geperut (El Jorobado)


Aquesta foto correspon a la Diada de l'Onze de Setembre de Castelldefels on podeu veure el regidors i regidores de CiU en actitud de respecte, un dia que, malgrat tot els atacs, continua essent un dia de reflexió i atenció, especialment ara quan sembla que vénen mal dades per a Catalunya. Hi ha partits que volen que aquesta celebració es passi al 23 d'abril, Dia de Sant Jordi, però sincerament crec que no és una bona idea. Això faria que es diluís l'esperit que infon aquest dia assenyalat, i ja sé que el Conseller en Cap, Rafael de Casanovas, té una biografia "particular"..., però ha esdevingut un mite, i al nacionalisme li calen mites, i amb això sé que m'estic guanyant una allau de crítiques considerable, però m'és igual. Normalment, aquells a qui se'ls omple la boca de misèries en contra del nacionalisme català són els més nacionalistes... espanyols, però ja ho diu el refrany: "Cap geperut no es veu el deu gep".
(Esta foto corresponde a la Diada de l'Onze de Setembre (11 de Septiembre) de Castelldefels, donde podemos ver a los concejales y concejalas de CiU en actitud de respeto, un dia que a pesar de los ataques continúa siendo un día de reflexión i atención, especialmente ahora cuando parece que las cosas vienen mal para Catalunya. Hay partidos que quieren que esta celebración se traslade al 23 de abril, Día de Sant Jordi (San Jorge), pero sinceramente creo que no es una buena idea. Esto haría que se diluyera el espíritu que infunde esta fecha señalada, y ya sé que el Conseller en Cap (Consejero Jefe), Rafael de Casanovas, tiene una biografía muy particular..., pero se ha convertido en un mito, y el nacionalisme necesita mitos, y con esto sé que me estoy ganando un alud de drítiques considerable, pero me da igual. Normalmente, aquellos a quienes se les llena la boca de miseria en contra del nacionalismo catalán son los más nacionalistas... españoles, pero ya lo dice el refrán: "El jorobado no ve su joroba, sino la ajena".).

jueves, 13 de septiembre de 2007

L'HABITACIÓ (La habitación)

Fa tot just dos dies que m'he canviat de pis. Ha estat una acció força ràpida: Preguntar, trobar-ne un, pagar i entrar-hi. Psicològicament era necessari, perquè m'he adonat que estava patint el "síndrome de l'habitació", però sense arribar al nivell hikikomori japonès, no estic encara tan sonat. Com deia, aquests primers dies al pis nou, que té tres habitacions, de manera inconscient --suposo-- havia començat a fer vida al dormitori, com si fos una continuació de l'estat anterior, fins que jo mateix vaig dir-me: "Tío, que tens tres habitacions. Ocupa-les ara que pots i treu-te aquest mal rotllo del cap". Curiós, però la vida és així, moltes vegades acabem fent les coses com si estiguéssim ensinistrats. N'estem, d'ensinistrats? Després continuo.

(Hace tan sólo un par de días que me he cambiado de piso. Ha sido algo rápido: Preguntar, encontrar uno, pagar y entrar a vivir. Psicológicamente era necesario, porque me he dado cuenta de que estaba sufriendo el "síndrome de la habitación", aunque sin llegar al nivel hikikomori japonés, aún no estoy tan loco. Como digo, estos primeros días en el piso nuevo, que tiene tres habitaciones, de manera inconsciente --imagino-- había empezado a "vivir" en el dormitorio, como si nada hubiera cambiado desde la situación anterior, hasta que me he dicho: "Tío, que tienes tres habitaciones. Ocúpalas ahora que puedes y sácate ese mal rollo de la cabeza". Curioso, pero la vida es así, muchas veces acabamos actuando como si estuviéramos amaestrados. ¿Lo estamos? Después continúo.)

martes, 4 de septiembre de 2007

Reformulació

Aquests dies s'esta parlant amb insistència de la reformulació del catalanisme i del referèndum d'autodeterminació del 2014. Si més no, calien accions i idees agosarades en resposta a l'assetjament que Catalunya pateix per part del Govern central. Una part de la societat civil catalana ha fet un pas valent en veure la classe política poc donada, de moment, a abanderar la nova etapa que hauria de començar ja. Jo mateix, ficat en política, em sento poc actiu, i no val això de dir que el meu caràcter és més aviat tranquil. El que no sé ben bé és com contribuir a posar els fonaments d'aquesta nova etapa...

(Estos días se está hablando con insistencia de la reformulación del catalanismo y del referendum de autodeterminación del 2014. En cualquier caso, eran necesarias acciones e ideas atrevidas en respuesta al asedio que Catalunya sufre por parte del Gobierno central. Una parte de la sociedad civil catalana ha dado un paso valiente al ver a la clase política poco dada, de momento, a abanderar la nueva etapa que debería empezar ya. Yo mismo, metido en política, me siento poco activo, y no vale eso de decir que mi carácter es más bien tranquilo. Lo que no sé bien es cómo contribuir a cimentar de esta nueva etapa).

viernes, 31 de agosto de 2007

Una mica d'angoixa (Un poco de angustia)

Avui m'he llevat amb un sentiment acusat d'angoixa. M'he tornat a sentir fràgil, incapaç d'enfrontar-me als problemes més immediats. Per sort, ha estat només poc més de mitja hora el temps en què m'he sentit així. Després, m'he calmat i he vist que amb una mica de fredor i planificació es poden resoldre perfectament les coses. Potser és que ara tinc "pressa" per passar el full amarg del capítol actual de vida quotidiana, però jo mateix vaig dir-me l'altre dia que cada cosa té el seu moment i que ara és "moment de patir una mica" i que, de ben segur, el "moment de gaudir" no tardarà a arribar; que tot això és ben natural i que no cal reflexionar-hi massa o, en qualsevol cas, no voler trobar respostes rares a preguntes normals.

(Hoy me he levantado con un sentimiento acentuado de angustia. Me he vuelto a sentir frágil, incapaz de enfrentarme a los problemas más inmediatos. Por suerte, sólo me he sentido así durante apenas media hora. Después me he calmado y he visto que con un poco de frialdad y planificación se pueden resolver perfectamente las cosas. Quizá es que ahora tengo "prisa" por pasar la hoja amarga del capítulo actual de vida cotidiana, pero yo mismo me dije el otro día que cosa tiene su momento y que ahora es "momento de sufrir" un poco y que, seguramente, el "momento de disfrutar" no tardará en llegar; que todo esto es muy natural y que no hace falta reflexionar demasiado o, en cualquier caso, no querer encontrar respuestas raras a preguntas normales.)

jueves, 30 de agosto de 2007

Perquè consti (Para que conste)

Aquest matí em trobo una mica més recuperat del refredat que tragino des de fa alguns dies. No obstant això, continuaré uns dies més amb la (auto)medicació. Fa gairebé una setmana que la mare de la meva companya sentimental és a l'hospital (de Granollers) en estat no diria crític, però sí bastant delicat. És ben "curiós" que si no hagués estat per la insistència de la meva companya per ingressar-la, avui dijous ves a saber que se n'hauria fet! Només vull constatar això, més que res perquè cap membre de la seva particular i peculiar família serà mai incapaç d'agrair-li els esforços que està fent sota unes circumstàncies personals, a més, molt dures. Com que cap dels "elements" familiars no ho farà, ho faig jo, perquè quedi palès i per justícia! Moisés dixit.

(Esta mañana ya me encuentro un poco más recuperado del resfriado que llevo encima desde hace algunos días. Sin embargo, seguiré unos días más con la (auto)medicación. Hace casi una semana que la madre de mi compañera sentimental está ingresada en el hospital (de Granollers) en estado no diría crítico, pero sí bastante delicado. Es muy "curioso" que si no hubiera sido por la insistencia de mi compañera por ingresarla, hoy jueves, ¡quién sabe dónde estaría la madre! Sólo quiero constatarlo, más que nada porque ningún miembro de su particular y peculiar familia será nunca capaz de agradecerle los esfuerzos que está haciendo bajo unas circunstancias personales, además, muy duras. Dado que ninguno de los "elementos" familiares lo hará, lo hago yo, para que conste en acta y ¡por justicia! Moisés dixit.)

miércoles, 29 de agosto de 2007

Fatal coincidència

Ahir es va produir la mort del jugador de futbol Antonio Puerta, després d'estar-se uns dies lluitant entre la vida i la mort. El que em fa penjar aquesta notícia en el blog --i que convida a la reflexió-- és la coincidència amb l'únic referent que hi havia al futbol espanyol fins ahir: la mort de Pedro Berruezo, ara fa 34 anys. Recullo la notícia que mostra les coincidències entre ambdós jugadors:

(Ayer se produjo la muerte del jugador de fútbol Antonio Puerta, tras debatirse unos días entre la vida y la muerte. Lo que motiva que cuelgue esta noticia en el blog --y que invita a la reflexión-- es la coincidenacia con el único referente que había en el fútbol español hasta ayer: la muerte de Pedro Berruezo, hace ahora 34 años. Recojo la noticia que muestra las coincidencias entre ambos jugadores:)


La notícia és la següent: (La noticia es la siguiente:)

"(ABC) El Sevilla pasa dos veces por el mismo aro de la tragedia. La amargura que ahora transmite a la institución la muerte de Antonio Puerta es la fatídica reedición de lo que sucedió hace 34 años. Entonces falleció Pedro Berruezo, un referente del sevillismo de su tiempo que ocupaba una demarcación perdida en el baúl del olvido en el fútbol moderno. Era el extremo izquierdo del club de Nervión. Transcurría el minuto cinco de las segunda parte del partido Pontevedra-Sevilla en el estadio de Pasarón cuando Berruezo cayó fulminado al suelo sin haber tenido todavía contacto con el esférico. El médico le atendió allí mismo, a pie del césped, pero el jugador no respondió al colapso cardíaco. En el intento de reanimarle en la ambulancia camino del hospital, dejó de existir.

Coincidencias
Un macabro guiño del destino une las muertes de ambos futbolistas. Berruezo, como Antonio Puerta, también se desplomó sobre el terreno de juego. Y en un hilo argumental perverso, también había sufrido un desvanecimiento con anterioridad. Había acontecido en un Sevilla-Baracaldo disputado en el Sánchez Pizjuán. Berruezo manejaba la pierna izquierda, como Puerta. Y cuando falleció, su mujer estaba embarazada de su segundo hijo. Berruezo había jugado en el Atlético Malagueño, en el Málaga y en el Sevilla, y fue internacional con la selección sub 23. Y había invertido sus ganancias deportivas en la puesta en marcha de un taller de reparación de automóviles junto a su compañero Isabelo. «Y con servicio de lavado y engrase», reflejan las crónicas de la época en el ABC. La dramática historia del embarazo de la mujer de Berruezo es la del hijo que no llegó a conocer al padre. La pareja ya tenía una niña de un año y medio y el segundo vástago nació cinco meses después de la muerte del progenitor. El actual jugador del Ceuta Pedro Berruezo es el heredero de esta película. Integrante del equipo de Segunda B que juega en el estadio José Martínez Pirri, el hijo del ex jugador del Sevilla también corre la banda por el centro del campo.


Se midió con Antonio Puerta
Más coincidencias en este relato de enlaces y conexiones con el Sevilla y el fútbol de por medio. Hace un par de años, Pedro Berruezo hijo tuvo la misión de medirse en el centro del campo con Antonio Puerta en un partido de la Segunda división B cuando éste militaba en el filial sevillista. El antiguo jefe de los servicios médicos del Sevilla, el doctor Leal Graciani, emitió en su día un diagnóstico sobre el exterior izquierda de los años setenta. «Estaba en perfectas condiciones para jugar al fútbol. Y por eso se reintegró al equipo después de la lipotimia». Lamentablemente, lo mismo que han dicho los médicos de Antonio Puerta".

martes, 28 de agosto de 2007

Adjectius (Adjetivos)

Ahir al vespre en una baralla domèstica amb la meva "cunyada" vaig haver d'empassar-me els qualificatius de "nazi", "miserable" i "perfeccionista". Renoi, quina triada! Un cop més em veig empès a reflexionar. "Perfeccionista"..., potser sí, això més que un insult és una virtut. De totes maneres, puc ben assegurar-vos que no sóc gaire perfeccionista, fet que vaig veure molt clar quan era a Madrid estudiant al CSIC i veure'm incapaç de treure'm una tesi doctoral que, malgrat tot, ja tenia bastant avançada. Següent: "miserable"..., potser sí, el que tinc clar és que abans no ho era i si ara ho sóc no en tinc consciència. Últim: "nazi"..., aquesta és bona, jo, Moisés Stankowich, un nazi. És clar que no saben que els meu besavis van ser uns desplaçats de la I Guerra Mundial i, de no haver marxat de Bòsnia, potser els haurien mort. Si no fos pel respecte a les víctimes, gairebé podria riure sense parar d'haver rebut aquest qualificatiu. Segurament ho diuen perquè no em relaciono amb els "fumetes" que entren, surten i viuen a casa. Ha de ser per això. El que no veuen és que, malgrat no voler-hi relació, en cap moment no els he negat l'entrada a un pis la mitat del qual em pertoca per contracte. Bé, la vida té aquestes coses, no pots agradar a tothom i esperar que tothom t'agradi.

(Anoche en una pelea domèstica con mi "cuñada" tuve que tragarme los calificativos de "nazi", "miserable" y "perfeccionista”. ¡Caramba, qué tríada! Una vez más me veo en la tesitura de reflexionar. "Perfeccionista"..., quizá sí, pero esto más que un insulto es una virtud. De todos modos, puedo aseguraros que no soy demasiado perfeccionista, algo que vi muy claro cuando estaba estudiando en el CSIC en Madrid y verme incapaz de sacarme una tesis doctoral que, a pesar de todo, ya tenía bastante adelantada. Siguiente: "miserable"..., quizá sí, lo que tengo claro es que antes no lo era y si ahora lo soy, no tengo conciencia de ello. Último: "nazi"..., esta es buena, yo, Moisés Stankowich, un nazi. Claro está que no saben que mis bisabuelos fueron unos desplazados de la I Guerra Mundial y, de no haber salido de Bosnia, quizá los habrían matado. Si no fuera por el respeto a las víctimas, casi podría partirme de la risa por haber recibido este calificativo. Seguramente lo dicen porque no me relaciono con los “fumetas” que entran, salen y viven en casa. Debe ser por eso. Lo que no ven es que, pese a no querer relación, en ningún momento les he negado la entrada a un piso cuya mitad me corresponde por contrato. Bien, la vida tiene estas cosas, no puedes gustar a todo el mundo y esperar que todo el mundo te guste.)

lunes, 27 de agosto de 2007

El soroll (El ruido)

Avui he vingut a treballar només perquè ningú no es pensi que me n'aprofito, de la meva posició. Estic súper refredat i vaig tirant a base de couldinas. Bé, això no impedeix que pensi, si bé és cert que penso més lentament. Em sento molt cansat, físicament i psíquica. Estic mirant de llegir i estudiar una mica els papers impresos que tinc sobre el problema del soroll, i me n'adono de la importància dels logaritmes en aquest camp, un veritable malson quan feia batxillerat i que. a hores d'ara, encara no he entès. No obstant això, i atesa la meva poca preparació matemàtica, paro més atenció a la part teòrica. És un tema força interessant aquest del soroll perquè és un problema real de la nostra societat desenvolupada, un problema vist sovint com un problema "de luxe" des de societats en vies de desenvolupament o encara subdesenvolupats. Això no és fàcil d'entendre per a una persona del nostre entorn liberal, preocupada més per si mateixa que pels altres. I potser en té, tot el dret, però aquí ja voldria apuntar al tema dels drets i de la poca atenció que posem als deures. Sembla com si només tinguéssim drets, i no és pas així la vida.

(Hoy he venido a trabajar sólo para nadie piense que me aprovecho de mi posición. Estoy súper resfriado y voy tirando a base de couldinas. Bien, esto no impide que piense, si bien es cierto que pienso más lentamente. Me siento muy cansado, física y psíquicamente. Estoy tratando de leer y estudiar los papeles impresos que tengo sobre el problema del ruido, y me doy cuenta de la importancia de los logaritmos en este campo, una verdadera pesadilla para mí en el bachillerato y que, a estas alturas, todavía no he entendido. Sin embargo, y dada mi poca preparación matemática, pongo más atención en la parte teórica. Es un tema bastante interesante este del ruido porque es un problema real de nuestra sociedad desarrollada, un problema visto a menudo como un problema "de lujo" desde sociedades en vías de desarrollo o todavía subdesarrolladas. Esto no es fácil de entender para una persona de nuestro entorno liberal, preocupada más por sí misma que por los demás. Y quizá tiene todo el derecho, pero aquí ya querría apuntar el tema de los derechos y de la poca atención que ponemos a los deberes. Parece como si sólo tuviéramos derechos, y no es así la vida.)

viernes, 24 de agosto de 2007

Aquest matí (Esta mañana)

Aquest matí m'he llevat a l'hora acostumada, he donat gràcies pel nou dia, m'he dutxat, he meditat uns minuts, i m'he pres el meu iogur habitual amb mel. He donat també de menjar a la tortuga i el gat. M'he acomiadat de la meva companya i tot venint cap a l'Ajuntament, he comprat, com sempre, el diari AVUI i he esmorzat un cafè amb llet i un entrepà mini de pernil serrà. Si fa o no fa, aquesta és la rutina diària d'un dia laborable. Ara sóc davant l'ordinador, escoltant música clàssica o de meditació, fent rutllar el cap per mirar de trobar idees o temes per escriure, principalment de política municipal. La feina d'assessor, a la qual m'estic adaptant, té molt de llibertat perquè no té uns horaris fixos ni una feina continuada. Et permet pensar, i jo vull aprofitar-ho en aquesta primera hora del matí. Avui fa sol i sembla que ha de tornar a fer calor. Hem tingut un estiu bastant atípic aquí a la costa. Mentre escric m'adono de la sort que tinc de poder gaudir de la contemplació, des de la finestra de l'oficina, d'uns altissíms plataners i, al fons, del massís del Garraf. Una profunda sensació de tranquil.litat m'envaeix de cop; però dura poc, perquè hi ha dins meu massa càrregues i brutícia acumulades.

(Esta mañana me he levantado a la hora acostumbrada, he dado gracias por el nuevo día, me he duchado, he meditado unos minutos, y me he tomado mi yogur habitual con miel. He dado también de comer a la tortuga y al gato. Me he despedido de mi compañera y, viniendo hacia el Ayuntamiento, he comprado, como siempre, el periódico AVUI y me he tomado antes de entrar un café con leche y un bocadillo mini de jamón serrano. Más o menos, esta es la rutina diaria de un día laborable. Ahora estoy ante el ordenador, escuchando música clásica o de meditación, haciendo funcionar las neuronas para tratar de encontrar ideas o temas para escribir, principalmente de política municipal. El trabajo de asesor, al cual me estoy adaptando, tiene mucho de libertad porque no tiene unos horarios fijos ni una actividad continuada. Te permite pensar, y yo quiero aprovechar esto en esta primera hora de la mañana. Hoy hace sol y parece que volverá el calor. Hemos tenido un verano bastante atípico aquí en la costa. Mientras escribo, me doy cuenta de la suerte que tengo de poder disfrutar de la contemplación, desde la ventana de la oficina, de unos altísimos plataneros y, al fondo, del macizo del Garraf. Una profunda sensación de tranquilidad me invade de golpe; pero dura poco, porque, dentro de mí, hay demasiadas cargas y suciedad acumuladas.)

jueves, 23 de agosto de 2007

Les notícies (Las noticias)

Rellegint els titulars dels diaris no puc sentir-me gaire satisfet del món en el qual visc. La visió que ens ofereixen els media és del tot decebedora però, en essència, és la pura i dura realitat, almenys la material. Assassinats, segrestos, desaparicions, atemptats, guerres, huracans, fraus, robatoris, negligències... ¿és això el que de veritat defineix la realitat, la manera de ser de l'ésser humà? És evident que sí en gran part, encara que també és cert que "ven" molt més el sensacionalisme i les cròniques de successos que les "bones" notícies. No descubreixo res, ja ho sé. Només hi reflexiono. El més surrealista és que, mentre escric això i intento ser seriós, de fons escolto música salsa per alegrar-me l'existència vespertina. Som així.

(Releyendo los titulares de los periódicos no puedo sentirme excesivamente satisfecho del mundo en el que me toca vivir. La visión que nos ofrecen los media es totalmente decepcionante pero, en esencia, es la pura y dura realidad, al menos la material. Asesinatos, secuestros, desapariciones, atentados, guerras, huracanes, fraudes, robos, negligencias... ¿es esto lo que de verdad define la realidad, la manera de ser de la humanidad? Es evidente que sí en gran parte, aunque también es cierto que "vende" mucho más el sensacionalismo y las crónicas de sucesos que las "buenas" noticias. No descubro nada, ya lo sé. Sólo reflexiono. Lo más surrealista es que, mientras escribo estas líneas e intento ponerme serio, de fondo escucho música salsa para alegrarme la existencia vespertina. Somos así.)

miércoles, 22 de agosto de 2007

Bosnia



Aquesta és una altra de les banderes que m'acompanyen arreu, encara que actualment no és oficial. És la bandera de Bosnia-Herzegovina, la terra (en part) de la meva família paterna, una terra molt i molt castigada per la guerra. No puc dir que sigui una terra estimada, però sí que em causa també un fort respecte. És un viatge encara pendent, i que no puc deixar gaire més en espera. S'acosta el moment. És una qüestió de sentiments, i sento que ja estic preparat per a aquest viatge a la memòria.

(Esta es otra de las banderas que me acompaña en mi vida, aunque actualmente ya no es oficial. Es la bandera de Bosnia-Herzegovina, la tierra (en parte) de mi familia paterna, una tierra muy y muy castigada por la guerra. No puedo afirmar que sea una tierra querida, pero sí que me causa también un gran respeto. Es un viaje todavía pendiente, y que no puedo dejar mucho más en espera. Se acerca el momento. Es una cuestión de sentimientos, y siento que ya estoy preparado para este viaje a la memoria).

Catalunya



Aquesta és la nació per la qual sento una profunda estimació, i em dol molt veure com l'ofenen. (Aquí he nascut i d'aquí és la família de ma mare). Per això he entrat en política, per mirar de defensar-la amb la paraula escrita, que és com millor sé fer les coses. Com a persona i, en aquest cas, assessor municipal de CiU, tinc el deure i l'obligació de defensar aquesta terra, una terra de llarga tradició i cultura que aspira a veure reconeguts de nou els seus drets històrics com a nació.

(Esta es la nación por la que siento un cariño muy especial, y me duele mucho ver cómo la ofenden. --Aquí he nacido y de aquí es mi familia materna--. Por eso he entrado en política, para tratar de defenderla con la palabra escrita, que es como mejor hago las cosas. Como persona y, en este caso, asesor municipal de CiU, tengo el deber y la obligación de defender esta tierra, una tierra de larga tradición y cultura que aspira a ver reconocidos de nuevo sus derechos históricos como nación).

L'Estat Gitano (El Estado Gitano)



Aquesta és una de les banderes que més respecte em fan. Com tots sabeu, és la bandera del poble gitano. Molts de vosaltres potser no la coneixíeu, i us haig de dir que no busqueu pas en el mapa el territori perquè no el trobareu. El país del gitanos és arreu i és, sobretot, dins l'ànima de cadascun dels seus membres. És un Estat mental, emocional, i no per això deixa de ser real. Ho és, us ho ben asseguro.

(Esta es una de las banderas que más respeto me causan. Como todos sabéis, es la bandera del pueblo gitano. Muchos de vosotros quizá no la conocíais, y debo deciros que en vano busquéis el país en los mapas. El país del gitanos está por todas partes y vive, sobre todo, en el alma de cada uno de sus miembros. Es un Estado mental, emocional, y no por eso deja de ser real. Lo es, de veras.)