martes, 15 de enero de 2008















Gaudiu d'aquesta imatge de Donosti-Sant Sebastià des del Mont Urgull..., des de mitja muntanya per ser més exacte. El mar i les muntanyes de Gipuzkoa són encisadors. Quina meravella de mar Cantàbric! Val la pena detenir-se un moment i reflexionar sobre la bellesa de la terra basca.

(Disfrutad de esta imagen de Donosti-San Sebastián desde el Monte Urgull..., desde media montaña para ser más exacto. El mar y las montañas guipuzcoanas són hechizantes. ¡Qué maravilla de mar Cantábrico! Vale la pena detenerse un momento y reflexionar sobre la belleza de la tierra vasca).

jueves, 3 de enero de 2008

MATÍ DE PLUJA (MAÑANA DE LLUVIA)


En aquest matí plujós contemplo des de l’oficina el massís del Garraf, tot fent una pausa necesaria per relaxar l’esperit. De fons escolto música clàssica variada, cosa que m’ajuda a funcionar intel.lectualment. Aquest ja és un costum que tenia però que va quedar definitivament arrelat quan era a Madrid escrivint la tesi doctoral al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). El meu director de tesi d’aleshores, el Dr. Iacob M. Hassán (z”l) es passava les hores investigant textos i manuscrits sefardites mentre, de fons, sonava música clàssica a la desapareguda emissora SinfoRadio. La música no se sentia gaire però hi era, i això creava un ambient propici per estudiar en aquella sala de l’Institut Arias Montano. Ara no sé ben bé per què me n’he recordat, d’aquests episodis, però en tinc un record agradable, en general. Allà, al CSIC, vaig adonar-me que no sóc un investigador sinó, més aviat, un divulgador. Com era previsible, mai no vaig acabar la tesi i, essent realistes, la meva mediocritat acadèmica ho va impedir, per sort. De tant en tant, miro i remiro els centenars de folis de la tesi --que guardo en una gran bossa de El Corte Inglés-- i penso que, malgrat tot, l’hauria pogut acabar… Segueix plovent, i J.S. Bach surt majestuós de les entranyes del meu ordinador…, i, de sobte, recordo la visita que vaig fer, ja fa molts anys, a la seva casa d’Eisenach, una casa plena, naturalment, de pianos i orgues.

Som a dos dies de la Nit de Reis, i el dolor és el que veritablement mou la maquinària del món. Plou. La tarda s’obre plena de records que ara mateix lluito per no visualitzar.
(En esta mañana lluviosa contemplo desde la oficina el macizo del Garraf, haciendo una pausa necesaria para relajar el espíritu. De fondo escucho música clásica variada, algo que me ayuda a funcionar intelectualmente. Esta es ya una costumbre que tenía pero que quedó definitivamente arraigada cuando estaba en Madrid escribiendo la tesis doctoral en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Mi director de tesis de entonces, el Dr. Iacob M. Hassán (z”l) se pasaba las horas investigando textos y manuscritos sefardíes mientras, de fondo, sonaba música clásica en la desaparecida emisora SinfoRadio. La música no se oía demasiada pero estaba ahí, y esto creaba un ambiente propicio para estudiar en aquella sala del Instituto Arias Montano. No sé muy bien por qué he recordado todo esto, pero tengo un recuerdo agradable, en general. Allí, en el CSIC, me di cuenta de que no soy un investigador sino, más bien, un divulgador. Como era previsible, nunca acabé la tesis y, siendo realista, mi mediocridad académica lo impidió, por suerte. De vez en cuando, miro y remiro los centenares de folios de la tesis --que guardo en una gran bolsa de El Corte Inglés-- y pienso que, a pesar de todo, la habría podido terminar… Sigue lloviendo, y J.S. Bach sale majestuoso de las entrañas de mi ordenador…, y, de pronto, recuerdo la visita que hice ya hace muchos años a su casa de Eisenach, una casa llena, naturalmente, de pianos y órganos.
Estamos a dos días de la Noche de Reyes, y el dolor es lo que verdaderamente mueve la maquinaria del mundo. Llueve. La tarde se abre plena de recuerdos que ahora mismo lucho por no visualizar).