MARIA-MERCÈ MARÇAL

Ahir dissabte van complir-se 10 anys de la mort de la gran poeta catalana Maria-Mercè Marçal, un esperit noble i sensible d'aquells que molt de tant en tant apareixen en la història del món. No sóc un gran entès en la seva obra però, des que vaig descobrir els seus versos ja fa alguns anys, sempre l'he tinguda present en la meva vida.

Us copio aquí una mostra de la seva grandesa poètica i personal:

Des de Cau de llunes (1977),

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


I, particularment, uns versos que m'han colpit sempre molt i que he dut amb mi allà on he anat (i aniré):

Des de Raó del cos (2000, pòstumament):

“Morir: potser només…”

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.

Més poemes a http://www.geocities.com/nopotsermentida1/Marcal.doc

La Maria-Mercè és més viva que mai.