LA TARDOR

Aquí publico el meu darrer article a La Voz de Castelldefels

http://lavoz.cat/content/view/898/33/

Ja sóc a la tardor

Ja ha començat la tardor, l’estiu queda enrere, un altre… i ja puc dir que he arribat a la meitat teòrica de la meva vida, una vida que, malgrat tot, no canviaria per cap altra. No obstant això, tinc la sensació que podia haver fet moltes més coses de les que he fet, que m’he esforçat només el mínim i que, fent-ho, ja m’estava bé. En això és evident que l’únic responsable sóc jo mateix. Des de l’adolescència, m’he passat bona part de les hores d’oci sense fer cap gran cosa més que pensar o dormir… dormir no només per descansar sinó per ànsies de somiar, de viure històries irreals o veure móns imaginaris. He desitjat poder fer una migdiada, per exemple, per somiar o per mirar de trobar respostes que en estat de vigília sovint no havia estat capaç de trobar. De xaval, però, també passava moltes hores llegint i escrivint. Ja sé que el verb escriure sona molt pretenciós. Només constato el fet d’escriure per escriure, d’haver-ho fet de manera més o menys sistemàtica a partir dels disset anys per pura necessitat d’explicar-me a mi mateix el que m’estava passant a la vida o el que estava sentint o imaginant. Aquests escrits primerencs els tinc desats en un parell d’arxivadors de cartró i, fins i tot, alguns dels fulls ja comencen a engroguir-se… En aquells famosos anys 80 encara no teníem ordinadors i, és clar, la gran majoria de fulls estan escrits a mà. Gairebé no m’hi reconec, en aquella llunyana cal.ligrafia. Hi ha, però, una petita part escrita a màquina, amb una Olivetti Dora que no sempre era a casa. El dia que hi era, esclatava una mena de festa major dels sentits per a mi perquè teclejar-la em feia sentir gran, poderós… semblava com si els meus pensaments pel sol fet d’escriure’ls amb aquell artilugi havien de ser més contundents que escrits amb el bic de sempre… fantasies d’adolescent, ja ho veieu…

No sé ben bé per què us n’he parlat avui, d’això… Com he dit al principi, sento que la meva pròpia tardor --i no només l’astronòmica-- acaba de començar, que amb una mica de sort em queden quaranta anys més de vida i que hauria d’aprofitar-los de manera molt més intel.ligent que fins ara. Pero tampoc no m’amoïna gaire…

EL DESTÍ ESTÀ ESCRIT

(Frida Khalo, genial)

Des que vaig tornar de vacances, cada setmana he anat descobrint coses noves pel que fa a la meva família, tant paterna com materna. Coses sorprenents i doloroses alhora. No obstant això, crec que el destí ha escrit un guió que mai no m'hauria imaginat, i no em desagrada.

És per això que no tinc pressa per assolir les pròximes etapes. Tot se succeeix de manera ordenada.

Estic content, sorprès i amb una curiosa sensació de tranquil.litat.

Carpe diem.

PARAULES PER A LA COSINA MORTA

Avui he sabut que la meva cosina, la Lídia Isern Guilera (26 anys), va morir fa uns mesos mentre era a Canàries. Segons paraules del seu germà Jordi, la Lídia es va suicidar.

Certament, feia bastants anys que no la veia i no teníem pas contacte. L'última imatge que en guardo és de principis del 2000 quan van venir ella i el seu pare (el meu oncle, mort fa dos anys) un dia a Castelldefels.

No obstant això, vull tenir unes paraules de record per a ella i imaginar-me que ara, sigui on sigui, ha trobat la pau que no va trobar al món, al costat, ja eternament, de son pare.

Adéu.

UN POCO MÁS

Insisto de nuevo con alguna foto más del panteón donde reposa mi abuelo paterno, como bien se aprecia en el grabado. Murió con 68 años, de insuficiencia cardiorrespiratoria, en el Hospital Militar de Valladolid (que ya no existe). Desde que volvimos de tierras castellanas, voy dándole vueltas a la cabeza y no dejan de planteárseme preguntas y aparecérseme escenarios imaginarios imposibles. Son tantos los secretos y silencios en mi familia paterna que, incluso, da rabia que así sea. En mi caso, no he conocido al abuelo enterrado ni a su hijo, mi padre biológico... Son, pues, muchos los vacíos por llenar y, poco a poco, los voy llenando y, con ello, aferrándome a una cordura a veces difícil de amarrar. El equilibrio emocional es algo que se me antoja a menudo lejano, como a tantos otros "heridos" o "abandonados" que pululan por ahí.

PANTEÓN FAMILIAR

Aquí me veis ante el recién descubierto panteón familiar donde reposa mi abuelo paterno, Don Víctor Stanckowich Stancko, junto con su segunda esposa, Doña María del Carmen Cordero Dubla, en el cementerio del Carmen en Valladolid capital. La titularidad de este panteón pasará a mis manos muy pronto... y ya tengo mi lugar de descanso eterno...

Sin embargo, no he podido encontrar la tumba de mi abuela paterna, Doña Elisa Alonso, porque desconozco su segundo apellido. No obstante, en este cementerio hay dos señoras enterradas con el mismo nombre y primer apellido. Cambia, lógicamente, el segundo: Doña Elisa Alonso Alonso; y Doña Elisa Alonso Vigeriego. Una de las dos podría ser mi abuela.

Continuará...

Ecos cernudianos

Siempre que llega el verano, me encanta releer a Cernuda, pero no a cualquier hora, sino al atardecer y frente al Mediterráneo. Me gusta leer sus versos con la húmeda voz del mar al fondo y la brisa envolviéndolo todo. Ayer releyendo poemas suyos en la clásica Antología de Cátedra, quedé extrañamente fascinado por una estrofa de un poema que ya conocía pero que hasta ayer no había interiorizado verdaderamente. Se trata de la última estrofa del poema "A un poeta futuro" (Como quien espera al alba (1941-1944)). Y me doy cuenta ahora también que algunos de mis torpes versos tienen ecos cernudianos...

Os copio la estrofa para la reflexión:

Cuando en días venideros, libre el hombre

Del mundo primitivo a que hemos vuelto

De tiniebla y de horror, lleve el destino

Tu mano hacia el volumen donde yazcan

Olvidados mis versos, y lo abras,

Yo sé que sentirás mi voz llegarte,

No de la letra vieja, mas del fondo

Vivo en tu entraña, con un afán sin nombre

Que tú dominarás. Escúchame y comprende.

En sus limbos mi alma quizá recuerde algo,

Y entonces en ti mismo mis sueños y deseos

Tendrán razón al fin, y habré vivido.

CONTES GITANOS

Us copio el darrer escrit que he publicat a La Voz de Castelldefels (juliol-agost 08)

http://lavoz.cat/content/view/810/33/

Contes gitanos

Fa uns dies en un dinar xerràvem de temes diversos i no sé per què algú va començar a parlar dels gitanos, que no volien integrar-se i, a més, no volien treballar. Aquí va ser quan el meu quart de sang zíngara es va escalfar més de l’habitual i vaig negar aquests tòpics tan estesos i que són molt més injustos que reals. Ningú no va quedar convençut del que vaig defensar i vaig adonar-me que em miraven alguns com un bitxo raro, tot un elogi per a mi. Dins la rica literatura oral gitana, hi ha un conte, d’un informant espanyol, titulat “Menjereu, però no treballareu” en què, trencant l’absurda i perniciosa idea que els gitanos van fabricar els claus amb què crucificaren el Crist, el mateix Crist els beneeix en el conte assegurant-los per sempre el menjar, sense haver de treballar, perquè van ser els gitanos mateix el únics que se li atansaren al Calvari per donar-li de veure. N’hi ha un altre, procedent d’un informant de Bòsnia, titulat “L’origen de l’home”, que explica com d’una gota de suor de Déu en l’acte de la Creació va sorgir el primer gitano i com, per aquest motiu i des de la gènesi del món, ell i la seva descendència estaven destinats a treballar durament. Dos contes amb dos missatges diferents però, alhora, complementaris. Els gitanos treballen tant o més que qualsevol altre, però és cert que no conceben les seves vides en funció del treball. I quin mal hi ha en això? Literatura a banda, i més enllà de l’ètnia a la qual pertanyi cadascú, costa d’alliberar-se encara dels prejudicis culturals vers la diferència, o sí?