domingo, 24 de marzo de 2019



Esta es otra carta que publiqué hace ya algún tiempo y en la que trato de darle un poco más de visibilidad al kikuyu:

El artículo “Memorias de África”, de Núria Iceta (El Periódico 16/02/2018) me ha sorprendido muy gratamente ya que en él se nos habla del escritor keniano Ngũgĩ wa Thiong’o y de En la Casa del Intérprete, la segunda parte de sus memorias. Ya en 2017, Thiong’o dio una conferencia en Barcelona, concretamente el CCCB, que giró alrededor de la defensa de las lenguas africanas, de su dignidad, del daño profundo que el colonialismo había causado (y aún causa) en las naciones africanas al tratar de imponer en estas un monolingüismo dominante y dominador (obviamente, el ejercido por una lengua europea). De esta delicada cuestión trata otro de sus libros, el ensayo Descolonitzar la ment, que casualmente estoy leyendo en estos momentos. Thiong’o, que escribe en kikuyu, su lengua materna, es un firme defensor de la diversidad lingüística y de la autenticidad que esta otorga al mensaje propio de una nación o pueblo, al expresarse sus integrantes, de manera natural, en la lengua que los define y singulariza. Thiong’o ha escrito parte de su obra en inglés, pero tras ser encarcelado por escribir en kikuyu y, posteriormente, forzado a exiliarse, ha optado por escribir en su lengua materna como instrumento para recuperar su dignidad y la de su pueblo, y no ceder, como apunta en el título de su ensayo, a la colonización lingüística de su mente y, por tanto, de su ser individual, algo que lo convertiría en un neoesclavo del neocolonialismo o, simplemente, del colonialismo que jamás se ha ido del todo del continente africano. En fin, soy consciente de que la literatura africana es una gran desconocida en España, por eso siempre son muy bien recibidos artículos como los de Núria Iceta, que, además, invitan al lector a seguir indagando en el tema que acaban de presentar.


sábado, 23 de marzo de 2019



Reprenc el blog amb aquesta carta que vaig publicar fa un temps, i que parla de la meva encara estimada península coreana:
 
El locutor nord-coreà comentava que Kim jong-il "era el pare del vent que bufa ara a Pyongyang, i l’hem perdut". El poble coreà és així: li encanten les llegendes, i més si l’enalteixen. El mite de l'origen del poble coreà explica que el Príncep Hwanung, Fill del Cel, va davallar al Mont Taebaeksan, acompanyat de tres mil servents. En aquell temps, hi havia un ós i un tigre que desitjaven convertir-se en humans. El Príncep els va dir que si romanien cent dies a l'interior d'una cova fosca menjant alls i altimira, el seu desig es faria realitat. L'ós va passar la prova i es va convertir en una jove ben maca, però el tigre va fracassar. La jove-ós es va casar amb Hwanung i van tenir un fill, en Tang-un, qui posteriorment va fundar el Regne Ko-Choson (que literalment significa “Regne de la Terra de la Calma Matutina”, que és com es coneix i defineix Corea) a Pyongyang l’any 2.333 a. de C. Segons aquesta llegenda, Tang-un és el mític progenitor del poble coreà i, a Corea del Sud, el dia 3 d'octubre se celebra el  Gaecheonjeol o “Dia de la (mítica) Fundació Nacional”.


jueves, 24 de septiembre de 2009

El fil de la vida





Fa una estona que m'he assabentat pel Ple municipal que la senyora atropellada fa unes setmanes ja és morta. Em sap molt de greu perquè, d'alguna manera, vam acompanyar-la en aquest "camí" a la mort mentre miràvem de donar-li força alhora que li fugia la sang i la respiració se li accelerava. Vaig recollir-li les ulleres, totalment destrossades, i les vaig deixar a sobre de la bossa del metge amb la idea que no les perdessin per a quan es posés bé i se'n pogués fer unes de noves... Puff, un cop més el fil que hi ha entre la vida i la mort es trenca per un segon d'imprudència, per una mil.lèssima d'irresponsabilitat... Descansi en pau, senyora.

sábado, 12 de septiembre de 2009

Accident

Ahir al vespre vam veure'ns involucrats en un accident de trànsit greu, i vam actuar amb decisió. Un cotxe es va endur per endavant un senyor i una senyora que creuaven la carretera de manera correcta. El conductor, un senyor bastant gran, va frenar alguns metres després de la topada i se'l veia perplex, com si no fos del tot conscient del que havia passat. Nosaltres anàvem en sentit contrari, darrere d'un altre cotxe, que també es va aturar i en el qual anaven un noi i una noia. Tant ells com nosaltres érem testimonis directes i per això vam col.laborar amb la policia, el 061 i, sobre tot nosaltres, a assistir els accidentats, en especial la senyora, que jeia sobre el paviment amb una banda de la cara recolzada al terra i de la qual anava brollant sang poc a poc fins a formar un rierol. Per sort, la policia i els serveis mèdics van tardar poquíssim a arribar, cosa que en aquest cas ha estat primordial. Després d'una estona, ja vaig donar les meves dades a la policia com a testimoni i, bé..., fins avui.

Certament, estic sorprès amb mi mateix per la sang freda que vaig demostrar. No vull reflexionar-hi massa perquè estic satisfet de la meva actuació i sé que, sens dubte, algunes coses han canviat ja en el meu interior. Això sí, anem tots amb cura quan conduïm. La vida és fràgil, sobretot la dels atropellats.




miércoles, 19 de agosto de 2009

A voltes amb la tesi...


He estat revisant les entrades antigues del bloc i he trobat una en què deia que era a punt de començar un postgrau en Islam… i certament el vaig començar el passat desembre però no el vaig acabar. Durant el mes de març, i havent-me canviat una vegada més de pis, vaig decidir donar-me la darrera oportunitat i mirar d’enllestir la tesi doctoral que vaig iniciar l’any 1993, arran del meu primer viatge al Japó de finals de desembre del 1992. En circumstàncies normals, ja l'hauria llegit faria un munt d’anys, però entre el dilema etern de buscar-me la vida laboral, marxar fins i tot a treballar fora del país i el meu esperit “renaixentista” de voler-ho estudiar tot, he aparcat la tesi moltes vegades. Al 2005 vaig fins i tot esgotar el límit de presentació. Afortunadament, al Departament d’Hebreu i Arameu de la Universitat de Barcelona hi ha encara professors, professores i gent administrativa amb els quals tinc amistat, i m’han solucionat tot el tema burocràtic per tonar-la a matricular i esdevenir “estudiant” novament. Però, sens dubte, és la Dra. Romeu qui em va convèncer de tornar-la a presentar, una tarda, prenent un cafè al bar de la Facultat de Dret. No sé si seré prou capaç de no decebre-la, però intentaré que no sigui així…, encara que he tornat a adonar-me del perquè vaig aparcar tantes vegades aquesta tesi, un estudi que vaig començar amb molta il.lusió, i que vaig avançar molt durant l’època al Japó i Corea.
Recordo, ara, uns dies que vaig passar al poblet japonès de Nihon rain Imawatari i com, cada vespre, després de sopar, em posava a transcriure textos mentre intentava sintonitzar Radio Exterior de España en una radio d’ona curta que m’havia portat des de Barcelona. I per descomptat, les hores i hores que vaig passar-me a Seül, els dos primers anys, i l’esforç que implicava viatjar de tant en tant a Madrid, en temps de vacances, al CSIC… Sens dubte, són massa històries, anècdotes i persones les que “han passat” per la meva tesi com per no intentar acabar-la, millor o pitjor però acabar-la. I per treure’m de sobre aquest malson que m’impedeix estudiar a fons altres coses.

jueves, 13 de agosto de 2009

LA UNITAT 731


Sóc, com molts sabeu, un admirador de la cultura japonesa des de fa ja molts anys. La meva relació ha estat personal i acadèmica i en els mÚltiples viatges que he fet a aquell país, he après un munt de coses. No és estrany sentir-me a dir que, malgrat tot, no m’importaria gens tornar-hi per donar classe, encara que el “factor terratrèmol” és el que més em frena. Però tot i la meva admiració pels japonesos i sentir compassió per la gent que va patir les dues bombes atòmiques que els Estats Units van llençar sobre Hiroshima i Nagasaki, haig de dir que els pobles del costat, Corea i la Xina, estaven patint en aquells terribles anys la brutalitat aparentement increïble dels japonesos, en especial a principis del segle XX i durant la Segona Guerra Mundial. Les doloroses bombes atòmiques dels nord-americans van aturar de cop l'extrema perversió de l'exèrcit japonès.

Jo, que també he tingut la sort de viure a Corea del Sud i la Xina, he copsat moltes vegades les opinions dels seus habitants i he vist en primera persona els recels que encara hi ha. Els coreans van ser gairebé anorretas a tots nivells pels japonesos (1910-1945). A Harbin (Xina) vaig tenir l’oportunitat de visitar l’antic centre d’experimentació per a la guerra bacteriològica que l’exèrcit japonès va construir-hi, la temible Unitat 731, una mena de camp de concentració, en el més pur estil nazi (eren aliats), on es van cometre un seguit d’atrocitats que, d’entrada, no t’esperaries d’un japonès… Fa molts anys vaig visitar el camp de concentració de Buchenwald… doncs bé, en el camp de la Unitat 731 de Harbin vaig sentir les mateixes emocions perquè, al cap i a la fi, s’hi havien comès els mateixos crims contra la humanitat…

Us deixo uns links perquè us en feu una idea:

http://www.unit-731.com/

http://www.editorialbitacora.com/armagedon/unidad/unidad.htm (en castellà)

http://www.ww2pacific.com/unit731.html

http://www.theage.com.au/articles/2002/08/28/1030508070534.html

I creiue-me quan us dic que no sento més simpatia per uns que per uns altres, és a dir, que xinesos, coreans i japonesos, tots, tenen les seves virtuts i els seus defectes. Fins i tot, us diria, jo que he viscut en els tres països, que se'm fa difícil elegir-ne un... encara que viure a la Xina actual és molt més "complicat"...

miércoles, 12 de agosto de 2009

Darrers articles a "La Voz"


Reprenc el blog i us dono els links dels meus darrers articles publicats al diari local mensual La Voz de Castelldefels: