A BILBAO

Aquesta setmana he anat uns dies a Bilbao per participar en el “I Congreso Internacional de Estudios Chinos”, celebrat al Centro Cívico Bidarte de la capital biscaïna. El Congrés començava el dimarts al vespre i a mi em tocava presentar la meva ponència el dimecres de 16 a 19 h. I així va ser. Vaig parlar dels jueus de la província de Heilongjiang i, més concretament, de la seva capital, Harbin. És un tema bastant desconegut del qual no sóc expert sinó tan sols un “presentador”, atès que les circumstàncies de la vida van dur-me a viure durant dos anys en aquella zona de la Xina, una zona que desconeixia i que ara puc dir que va ser un encert anar-hi, “a pesar de los pesares”, que diríem en castellà. Vam aprofitar el viatge per visitar el Museu Guggenheim i anar a Andoain i Tolosa a saludar les amistats. Agur!

ORFEO

Feia gairebé un mes que no actualitzava el blog, i no és que no hi hagi matèria per escriure sinó que estat més embolicat amb això del Facebook. A més, he passat un parell de setmanes en baixa forma emocional, tristot... és normal, fins i tot necessari per reactivar-me.

Fa uns dies he recuperat l'Orfeo, de Monteverdi, una obra que he estat escoltant amb delit darrerament. El mite d'Orfeo em va impressionar força quan el vaig estudiar al batxillerat, i sempre l'he tingut present. A la imatge veieu Orfeo sortint de l'Hades amb la seva estimadíssima Euridice..., però el drama és a punt d'arribar...

I continuo estudiant la influència jueva al nord-est de la Xina i sóc a punt de començar també un postgrau sobre Islam. Tinc molte ganes de començar-lo perquè és un tema que sempre m'ha atret molt. A la carrera vaig fer dos anys de llengua àrab (que em van anar molt bé) i una assignatura d'història de l'Islam, que, en principi, em va resultar bastant difícil de pair.

Bon cap de setmana.

CIRQUE DU SOLEIL

Més de quaranta anys he hagut d’esperar per entrar en un circ, i va ser ahir al vespre, a la carpa del Cirque du Soleil. Va ser una sensació controlada, és a dir, la curiositat i la reflexió van ser més fortes que no pas la il.lusió i la joia. Si haig de sincer, el circ mai no m’ha cridat tant l’atenció com per anar-hi sovint. Al llarg de la vida he assistit a espectacles de carrer i teatres (em van impressionar molt els Acròbates de Shanghai vistos a Shanghai mateix i després de corrér com a bojos per la ciutat perquè fèiem tard). Tanmateix, vull dir que, d’adolescent, vaig aprendre jo solet a fer alguns malabars amb pilotetes i a caminar cap per avall. I, és clar, sempre m’ha agradat canta i ballar, encara que fos a la meva manera. Per tot això, l’any 2002 vaig atrevir-me a fer un curset de pallasso, a Barcelona, amb el pallasso Àlex Navarro i la pallassa Caroline Dream… tot plegat va ser una mica desastre perquè no vaig sortir-me’n: això d’haver de treballar les emocions al límit mai no m’ha estat fàcil i no vaig poder vèncer la sensació de ridícul, cosa que no m’ha passat mai a les classes al davant dels alumnes o en els congressos al davant d’il.lustres catedràtics, sovint. Fins i tot, hi va haver una època en què el fet d'anar a classe era como una mena de representació teatral i els alumnes em feien de públic. El fet de ser professor de català i espanyol per a estrangers m’ha donat molta llibertat de moviments, i mai més ben dit, a l’escenari-aula. He hagut de treballar els gestos, els sons, la mímica i, fins i tot, les emocions. I crec que, d’això, sí que me n’he sortit sempre prou bé. En fi, sigui com sigui, em sento molt més home de lletres que no d’escenaris. L’herència teatral dels avantpassats la canalitzo molt millor a les aules i sobre el paper en blanc que no pas a les places o els escenaris. Ho reconec. I és per això que ahir, al Cirque de Soleil vaig poder, al final, il.lusionar-me amb el que jo moltes vegades he pretès: l’espectacle poètic. Fantastique!

CARPE DIEM

Un cap de setmana més és a punt d'acabar. Demà, dilluns, entrem en la segona setmana d'octubre. Dimarts és dia 7: fa un any va morir la mare de la meva companya. Aleshores vaig publicar un escrit que no va ser entès per molta gent. Les crítiques que vaig escoltar no van ser gaire bones. Em sap greu que no s'entengués però no hi puc fer res, tothom no està dotat del sentit de la poesia.

Ens trobem tot just començant un periode de crisi que ja veurem com i quan acaba. Mentrestant, i aprofitant la conjuntura present: carpe diem!

LA TARDOR

Aquí publico el meu darrer article a La Voz de Castelldefels

http://lavoz.cat/content/view/898/33/

Ja sóc a la tardor

Ja ha començat la tardor, l’estiu queda enrere, un altre… i ja puc dir que he arribat a la meitat teòrica de la meva vida, una vida que, malgrat tot, no canviaria per cap altra. No obstant això, tinc la sensació que podia haver fet moltes més coses de les que he fet, que m’he esforçat només el mínim i que, fent-ho, ja m’estava bé. En això és evident que l’únic responsable sóc jo mateix. Des de l’adolescència, m’he passat bona part de les hores d’oci sense fer cap gran cosa més que pensar o dormir… dormir no només per descansar sinó per ànsies de somiar, de viure històries irreals o veure móns imaginaris. He desitjat poder fer una migdiada, per exemple, per somiar o per mirar de trobar respostes que en estat de vigília sovint no havia estat capaç de trobar. De xaval, però, també passava moltes hores llegint i escrivint. Ja sé que el verb escriure sona molt pretenciós. Només constato el fet d’escriure per escriure, d’haver-ho fet de manera més o menys sistemàtica a partir dels disset anys per pura necessitat d’explicar-me a mi mateix el que m’estava passant a la vida o el que estava sentint o imaginant. Aquests escrits primerencs els tinc desats en un parell d’arxivadors de cartró i, fins i tot, alguns dels fulls ja comencen a engroguir-se… En aquells famosos anys 80 encara no teníem ordinadors i, és clar, la gran majoria de fulls estan escrits a mà. Gairebé no m’hi reconec, en aquella llunyana cal.ligrafia. Hi ha, però, una petita part escrita a màquina, amb una Olivetti Dora que no sempre era a casa. El dia que hi era, esclatava una mena de festa major dels sentits per a mi perquè teclejar-la em feia sentir gran, poderós… semblava com si els meus pensaments pel sol fet d’escriure’ls amb aquell artilugi havien de ser més contundents que escrits amb el bic de sempre… fantasies d’adolescent, ja ho veieu…

No sé ben bé per què us n’he parlat avui, d’això… Com he dit al principi, sento que la meva pròpia tardor --i no només l’astronòmica-- acaba de començar, que amb una mica de sort em queden quaranta anys més de vida i que hauria d’aprofitar-los de manera molt més intel.ligent que fins ara. Pero tampoc no m’amoïna gaire…

EL DESTÍ ESTÀ ESCRIT

(Frida Khalo, genial)

Des que vaig tornar de vacances, cada setmana he anat descobrint coses noves pel que fa a la meva família, tant paterna com materna. Coses sorprenents i doloroses alhora. No obstant això, crec que el destí ha escrit un guió que mai no m'hauria imaginat, i no em desagrada.

És per això que no tinc pressa per assolir les pròximes etapes. Tot se succeeix de manera ordenada.

Estic content, sorprès i amb una curiosa sensació de tranquil.litat.

Carpe diem.

PARAULES PER A LA COSINA MORTA

Avui he sabut que la meva cosina, la Lídia Isern Guilera (26 anys), va morir fa uns mesos mentre era a Canàries. Segons paraules del seu germà Jordi, la Lídia es va suicidar.

Certament, feia bastants anys que no la veia i no teníem pas contacte. L'última imatge que en guardo és de principis del 2000 quan van venir ella i el seu pare (el meu oncle, mort fa dos anys) un dia a Castelldefels.

No obstant això, vull tenir unes paraules de record per a ella i imaginar-me que ara, sigui on sigui, ha trobat la pau que no va trobar al món, al costat, ja eternament, de son pare.

Adéu.